dilluns, 21 de maig de 2018

Picasso, Miró i de com reinventar-se

Quan toca reinventar una part de la vida mires de fer un punt i a part. Penses en Picasso i en les seves diverses etapes. Sempre hi ha connexions entre l'abans i l'ara. A vegades les emocions fan que les connexions siguin massa directes, tant que espanten. Quan llegeixes textos sobre Picasso veus com els experts defensen una idea que sempre has pensat sobre infinitat d'artistes: art i vida són indissolubles. Com crear per iniciativa pròpia sense que la creació sigui un reflex del que hi ha dins? Potser en els encàrrecs la cosa va una mica diferent... Però segur que, un cop més, es deixa un tros del que hi ha dins. El que es pinta, el que s'escriu, el que es fotografia treu fora el que passa per la ment i per les entranyes. A vegades de manera dolorosa. A vegades, tot i que pugui reflectir moments feliços, és tan directe i visceral que el que es treu fora sona a dolor.

Quan toca reinventar una part de la vida mires de reiniciar, de reconectar, de retrobar qui ets. Mires de trobar el teu propi estil i el teu propi llenguatge. Tots els moments viscuts, passats i presents, són teus i t'hi hauràs de reconèixer, però hi pot haver un canvi d'estil que potser allunya l'un de l'altre. Etapa formativa o academicista, blava, rosa,... Pots fugir de noms i definicions, però sents canvis i diferències entre un instant i un altre, entre el tu d'abans i el d'ara. A vegades un cert vertigen et fa dubtar i et fa preguntar el per què de reaccions, de comportaments que tens o que has tingut. Et fa dubtar dels colors que has utilitzat en cada pinzellada. Et fa dubtar d'unes línies que van esdevenir rectes i dures quan buscaves corbes i sinuositats. Tu ets de sinuositats.

Quan toca reinventar una part de la vida mires d'aprendre del passat, canvies la banda sonora, i pretens estimar l'abans amb una distància que proves que no el faci dolorós. Desitges crear nous paisatges emocionals. A vegades tens pressa per crear nous records que poder rememorar. Passar pels mateixos camins i que semblin uns altres. Reconciliar-se amb els paisatges i ser, simplement, tu i ells. Sentir la importància dels paisatges emocionals. 

Els nostres paisatges emocionals són aquells amb els que tenim vinculacions ben estretes. Mont-roig era, per sobre de tot, el gran paisatge emocional de Joan Miró. 
Caminar pels camins que Miró va trepitjar tantes vegades té un algo de màgia i de força inspiradora. A Mont-roig -ells mateixos ho diuen- no tenen cap original de Miró, és cert, però tenen l’origen. Tenen el motor inspirador. Tenen els pinzells i les parets i els terres i els hibiscus que olora a Miró. Totes les cases museu, o els tallers museu, tenen quelcom d’estrany i fascinador que atrapa. Especialment en els casos en que es fusiona museu i vida, en els que costa poc imaginar que en qualsevol moment podria aparèixer l’artista o la seva mare, o el seu nét, tot just a la cantonada. I el fet de saber que els pinzells que veus foren els seus, i que els pots i les taules que tens a mig metre van ser testimonis de la seva presència, fa que no distingeixis si ets una investigadora amb doctorat o una groupie esbojarrada que frisa per tocar un d’aquells estris. 
En sortir, els garrofers amb les seves garrofes per terra. 
“Quan viatjo sempre duc al maletí una garrofa de Mont-roig.”
Veig com algú del grup s’ajup per agafar-ne una, mentre el guia recita les paraules de l’artista.
De petita els meus avis havien tingut una petita casa amb jardí i tenien un garrofer. Mai vaig entendre per a què servia un garrofer. Recordo el terra ple de garrofes seques al voltant del tronc. Els gats passejaven i saltaven i jo no entenia aquell estrany fruit que s’amuntagava al terra.
Miró s’enduia la garrofa i dibuixava ulls romànics als troncs dels garrofers. Aprofitava les marques de la pell, de l’escorça, i rascava ametlles al voltants de les rodonetes dels arbres. I així els arbres eren més vitals, amb aquests ulls que encara es poden veure en sortir del taller de l’artista. 


Tronc de garrofer al Mas Miró, Mont-roig (maig 2018)

El taller s’ha congelat. El temps s’ha aturat entre taules i pinzells i pigments enganxats. Les parets i les cortines s’han tornat més blanques, però el temps no és el mateix dins que fora del taller. 
El garrofer m’ha fet pensar, un cop més, en el meu avi i les històries que no em va repetir tants cops com m’hagués agradat.


Taller de Miró al Mas Miró, Mont-roig (maig 2018)

Miró va morir l’any que vaig néixer.


Quan toca reinventar una part de la vida hi ha altres parts que resten quietes, que esdevenen quasi contes, que mitifiquem i que recordem com si no haguessin estat nostres, com si les haguéssim llegit en un llibre d’aquests que recupera la vida d’artistes que sentim tan propers com si fossin de la nostra família. 

dijous, 10 de maig de 2018

La cosa più bella (o estimar la petitesa)


Camines d'hora cap al metro, direcció a la feina. Encara notes el gust del cafè a la boca i els ulls mig tancats. Els llençols encara ressonen a la pell tot i la dutxa del matí. Al cap només giren idees de projectes tot just engegats, tot just avançats, més alguns que es troben ben enmig, més alguns altres als que voldries donar forma però tot just fumegen. La música a les orelles t'ailla del món i et sents com als núvols. Només pots pensar en art i vida i el gust del cafè gola avall. Penses en pinzells que voldries embrutar de grafit aquarel·lable i en pàgines en blanc que vols omplir de taques. L'aroma de cafè Lavazza encara s'ensuma, tot i que siguis al carrer i la cafetera hagi sonat fa estona a casa. 9 parades i puges les escales de dues en dues en una carrera que t'accelera el cor. Et sents més en forma que mesos enrera. Ets una mena d'intent amateur de saltimbanco divertit i et fa gràcia.
Avui saps que passejaràs per alguns museus i somriuràs a mil rostres i això ja et fa somriure. Saludaràs amunt i avall. Et creuaràs amb cares amigues que no tindràs temps de saludar. Arquejaràs les celles, obrint molt els ulls, entre pintures i escultures i ceràmiques i turistes i quitxalla i càmeres. I camines els carrers que et duran al primer bloc del dia.

Hi ha carrers que són especialment caminables, respirables, agradables. Hi ha carrers que cauen bé. I mentre trepitges llambordes penses en teatre, en textos que algun dia redactaràs, en escultures de les que algun dia parlaràs, en pintures que no et canses d'espiar, en paraules que últimament llegeixes. En escultura. 
Vols tornar a Rodin. Sempre, sempre vols tornar a Rodin. Empremtes instantànies deixades a la pell d'escultures que s'han fet eternes. Mires una vegada i una altra fotografies on apareixes enmig de les escultures de Rodin. Les mires i t'enamores de la sort de passejar entre aquelles obres. Vols tornar a Rodin. També vols tornar a altres escultors que et guardes, com si fossin un secret que s'escapa. I sempre esperes quin serà el millor moment. Esculturòloga!, et saluden entre mirades.

I segueixes caminant, accelerant el ritme o relaxant, per tornar a casa, mentre recordes l'impacte que una pintura pot causar sobre algú. Mentre recordes l'impacte que una veu pot causar sobre algú altre. Mentre sents la força que pot tenir una sola mirada. Mentre es barregen paraules en mil idiomes desconeguts i t'adones de la màgia del llenguatge, i penses que, potser, la sort d'haver nascut en un país amb dues llengües et fa més lliure i més oberta a apreciar la sensualitat de tantes paraules desconegudes. I voldries parlar un mínim de dos idiomes nous per després desitjar dominar algun altre. I tot això es barreja entre pensaments d'escultura i teatre i literatura. I ja penses en la propera obra de teatre que vols anar a veure, perquè vols tornar a la teva essència i enyores el teatre, ni que sigui des del pati de butaques. En altres temps no podies deixar de trepitjar escenaris però ara sents que cada dia fas d'un personatge que ets tu, tot i que no ho ets ben bé del tot. Ets algú que es planta cada dia davant un públic en moviment, una mitjana d'entre 2 a 5 vegades cada dia. Públic en acció que et fa improvisar les teves actuacions i, a vegades, et porta al límit. 


I la gràcia de tot és descobrir que el més bell es troba en els detalls, en els trossets de cada dia, en l'olor del cafè i les torrades, en el plugim -maleït i adorable plugim- que t'arrissa els cabells i molesta la roba estesa, en els carrers que et cauen bé, en el record d'escultures que acompanyes de música, en els somriures que et creues d'amics a qui ni tan sols pots saludar, en sentir-te més àgil i segura. I aquesta petitesa és la que es transforma en l'essència i en la cosa més bella de cada dia.

dissabte, 28 d’abril de 2018

Caducitat i inspiracions (i una ració de melanzane)

Els qui ens dediquem a la cultura, em dius, no deixem mai de treballar. Els qui vivim de la cultura dediquem tot el nostre temps a ella. Potser parem un moment per sortir a córrer una mica, uns estiraments, fer el saltimbanco. Potser parem un moment per fer un cafè amb la família. Però la resta és tot cultura.

M’adono del fet. El cor se m’accelera. M’enamoro d’idees que comporten art i cultura. Programo sortides que ens duen a veure exposicions i a caminar ciutats plenes d’història. Respiro els carrers que trepitjo. Investigo les paraules que llegeixo. Paraules regalades. Paraules narrades. Lectures que em desperten. Em deixo inspirar per camins i racons. Per persones i cançons. Obro bé els ulls per impregnar-me dels detalls. M’enamoro de converses acompanyades de vi blanc que parlen de ciutats, de museus, d’escultura, de vides quasi desconegudes. M’enamoro de converses no pronunciades, de viatges no viscuts i de ciutats no habitades. Anoto idees que ballen desordenades. Les converteixo en més caòtiques que quan volaven per la ment. Idees encallades que esperen el seu dia. Idees que esperen ser projectes que no caduquin abans de néixer.


Obro la nevera i reviso què queda. Mitja llimona que s’asseca. Un parell d’ous a qui els queda un parell de dies. Unes xocolatines que van quedar arraconades en un temps de massa calor i que, amb el paper humitejat, descobreixo caducades. Fins la dolçor pot sortir mal parada.

Rebo mails amb canvis horaris per avui mateix. Entro una hora més tard del que tocava. Una hora per fer gestions de les que mai tinc temps de fer. Contesto mails. Regiro la cartera per fotocopiar carnets. De cop veig que duc un carnet caducat. Queden 3 mesos per tal que em caduqui un altre. Caduquen els carnets i les xocolatines. Un burofax recorda que també caduquen els contractes de lloguer.
La vida et remou o són els altres que fan que tot trontolli. A vegades has de provocar el canvi. Moure fitxa. Moure peça. A vegades les provocacions són externes i et trenquen la calma i la rutina es remou. Però potser cal que passi, cal sortir del cercle. Malabarisme. Sóc malabarista. Kamikaze i equilibrista. Funambulista amb xarxa. I es caduquen els carnets i els contractes de lloguer i els ous i les xocolatines i les relacions.
Cremem etapes. Renaixem, com l’au fènix. I ens inspirem per artistes i per amigues i per converses de cafè o de vi blanc.


Em preguntes si he escrit més. He escrit alguna cosa, responc. Les nostres converses hi són presents tot i que no ho saps. No m’has llegit. Encara no m’has llegit i em pregunto què en pensaràs. Són les nou del matí i ja porto dos cafès a sobre. Tot i que tinc la sensació que tot just podrien ser les sis de la tarda o les deu de la nit.


Per sort, a la nevera sempre queda una mica de formatge, de tomàquets, de cervesa i de mermelada. Avui, a més, queden alberginies i pebrots.

divendres, 20 d’abril de 2018

Moviment i literatura (o un cop cada eternitat)

Barrejo l'art i la vida com qui barreja la llet amb el cafè. A moments no distingeixo l'un de l'altre. Trobo art en petits trossets de la vida. Sento la vida entre pinzellades, pedres i notes musicals.

Cafè de migdia, d'aquells que ens agradaria fer un cop cada poc però que els trencaclosques vitals fan que siguin un cop cada eternitat. Parlem de l'art de crear sobre la vida. Parlem de moviment i de literatura. 

Fa uns dies l'escriptor-tímid-polític em deia que pel fet d'escriure quelcom -hagi passat o no-, màgicament es converteix en literatura. Un cop posat en paper o pantalla, ja no importa si en algun moment va succeir a l'altra banda. Fem assaig però creem noves històries a partir de les viscudes. I ja no som nosaltres. Són personatges que curiosament ressonen a partir de les nostres vides. 
Dissabte, l'escriptor-tímid-polític em recordava la seva estada a Cèret l'estiu passat, mentre jo m'estava a la cambra ‘Nathalie’. Ens vam creuar. Vaig quedar-me mirant els músics de la plaça de davant el seu hotel mentre ell prenia un Perrier a la terrassa. Aquell mateix matí era jo qui prenia el Perrier mentre dibuixava la Catalana d'Hugué i ell creuava caminant davant meu. No el vaig veure perquè just estava concentrada fent les ombres de l'escultura. Ell no em va veure perquè just es va girar per mirar-la.

Escrivim sobre el que ens passa. Escrivim sobre el que imaginem que ens ha passat. Escrivim sobre els viatges que no hem fet i els amors que hem perdut. Escrivim sobre artistes que hem estudiat i amb qui hem imaginat converses.

Seiem davant un cafè. Sucre 'moreno'. Com cada vegada que ens trobem, un cop cada eternitat, ens mirem i dibuixem un somriure. Ens disposem a filar resums de l'art i la vida creada des de la darrera trobada. Parlem de moviment i de literatura. Decidim no deixar d'escriure. 

diumenge, 8 d’abril de 2018

Tal dia com avui


Sóc, a vegades, indecisa, excepte per les coses que de debò importen.
També sóc tortuga. Un dels meus lemes és que, tot i que ho faci lentament, assoleixo els objectius que em proposo. Carreres de fons. Perseverança.

Tal dia com avui del 1863 va néixer a Barcelona Josep Llimona.

Quan tenia uns 15 anys vaig veure en un llibre de l’escola una escultura que es convertiria en una mena d’obsessió. La vaig dibuixar diverses vegades. Vaig demanar els pares que em portessin a veure-la al Parc de la Ciutadella. Potser en aquell moment no sabia que era una còpia. Però m’hi van portar i vaig dibuixar-la en directe mentre el meu pare jugava a pilota amb el meu cosí petit. Devia ser tot just l’abril de fa uns 18 anys.

Sempre he estat prou indecisa. No sabia si fer lletres o ciències. Anava cap a les ciències fins que vaig veure que no. Sé que no em vaig equivocar. I aquella escultura va aparèixer en algun altre llibre. I no sabia ben bé cap a on anar, fins que em vaig adonar que la meva vida era l’art. Magritte i Llimona m’havien captivat entorn els 15 i van marcar el meu camí cap a història de l’art.
Però potser no calia anar tan enrera en la història.

Als 15 coneixia la primera obra de Llimona.
Als 19 feia el primer treball que li vaig dedicar a la universitat.
Als 26 vaig fer la meva primera conferència sobre l’artista.
Als 31 vaig comissariar l’exposició Llimona, amb catàleg inclòs.
Als 32 em doctorava amb una recerca dedicada a la seva vida, obra i a part del seu taller.

Avui, just avui, quan fa 155 anys del seu naixement (mal número en aquests temps que corren), m’han tornat a demanar que faci una conferència sobre ell i la seva obra (si s’assebentessin del que m’encanta fer això, no em voldrien ni pagar).

Avui, just avui, enmig d’una festa, algú s’ha adonat que em coneixia d’alguna cosa i finalment m’ha preguntat si era jo qui havia comissariat l’expo Llimona... i no us imagineu la il·lusió que em fa quan m’ho pregunten i puc contestar: sí, sóc jo.


M’agrada recordar que, finalment, és la tortuga qui guanya la cursa a la llebre.


dimecres, 28 de març de 2018

Reconciliar-nos amb els paisatges (o tocar el temps)

On anem demà?, ens preguntem. Diverses opcions sobre la taula, però ens pot la història i l’art i les ganes de reconciliar-nos amb els paisatges.

Els paisatges ens evoquen històries viscudes i històries remotes que ni tan sols podem olorar. A vegades les històries viscudes ens semblen tan remotes que no ens semblen ni del nostre passat. Quan passen prop de quinze anys de l’última vegada que has creuat un pont i has pujat uns camins i tornes a trepitjar aquelles terres, escrius unes noves passes i traces unes noves pàgines i s’instal·len nous records i et reconcilies amb el paisatge.

Un cafè llarg. Un cafè americà, rectifico. Negre, fosc, sense dissimular, sense matisos. Amarg.

M’enamoro a trossos de l’art del passat. Quan amb unes claus gegants, enormes, -d’aquelles que no poden obrir més que rotundes portes de fusta gravada, de les que tenen unes textures que atrauen els dits curiosos- obrim uns panys màgics, creuem foscors. Els primers segons no veiem res. El Romànic és fosc, ens han repetit constantment. Uns segons més tard, encara enmig de la fascinació que ens provoca l’espai, el silenci -que només trenquem nosaltres- i les pedres perfectament situades, ens adonem de la quantitat de llum que s’escola. De cop pensem que hem repetit massa vegades que el Romànic és fosc. Explorem. Entrem per racons que semblen abandonats. Imaginem funcions. Aventurem connexions. Pugem escales. Espiem passats. I de cop m’adono que ja està fet, que, un cop més, m’he enamorat a trossos de l’art del passat.

Puges ponts de pedra, plens de llambordes, i et sorprens de com devien passar els carros per aquests camins. El meu cap bromeja imaginant amortiguacions i airbags moderns. Suposem hipòtesis en les que les rodes dels carros sotraguegen sense pietat. Imaginem el soroll del temps.
Algunes cases destorben la mirada al passat però ens apropem, escurçant distàncies, fins a fregar les pedres. M’encanta tocar el temps, se t’escapa. Tocar les parets del temps és tocar el temps, tocar la història, sentir-la. Acostumades als museus, al ‘res no es toca’, investiguem parets i capitells ja erosionats pel pas dels segles. No vindrà d’una mà més. I, per fi, toquem el temps.

Les tornades sempre es fan feixugues perquè et recorden el tot i apreten.

Hi ha moments en què l’amarg s’escapa gola avall. Penso que el cafè era massa llarg i no hi he posat sucre. I així l’amarg es cola gola avall. L’amarg baixa fins el pit i apreta el cor. Sento una mena de cuirassa que envolta el cor i l’oprimeix. L’amarg es filtra per entre la petita escletxa que quedava entre el cor i la cuirassa metàl·lica, o de pedra, i creix la sensació d’ofec.

A vegades els dies han d’acabar amb una dutxa d’aigua molt calenta, d’aquella que et crema, perquè, mentre crema la pell, els pensaments s’evaporen i tot es fa més fàcil, encara que sigui durant uns segons.
I, un cop seca, et calma la imatge dels paisatges reconciliats que han quedat a la retina. I encara sents el temps i les seves textures a les puntes dels dits.


[Detall de la portada de Sant Quirze de Pedret]


dijous, 22 de març de 2018

La guia guiada (Nathalie)

Hi ha textos que tenen música de fons, banda sonora perfecte.
Mentre escric aquestes paraules escolto Nathalie.



Aquests dies he estat la guia guiada. 12 anys treballant com a guia i per fi em dedico a guiar un grup cap a altres guies. Segona parada de la ruta. Entro a una galeria d’art, una fundació privada. Em presento. Els pregunto els noms per presentar-los correctament. 
‘Has d’escoltar una cançó que es diu Nathalie’, em deixa anar l’escriptor amb nom de polític, uns minuts més tard. Fa broma amb el seu nom. En marxar de la galeria, en fluixet, em confesso a mi mateixa que em criden més l’atenció els personatges que he conegut que les obres que han presentat.
Hores més tard, quan sóc a casa, em sento incapaç de buscar la cançó. Em falten dades o potser, simplement, no ho recordo.
Una setmana més tard hi torno. La guia guiada. L’escriptor-tímid-presentador, que avui s’amaga una mica més dins el seu personatge aparentment secundari, em veu de lluny i avança entre la multitud per dir-me -com si fes 5 minuts de la conversa- ‘és que la Nathalie, la protagonista de la cançó, és guia, com tu! Per això has d’escoltar la cançó!’
He llegit l’escriptor. L’he imaginat escrivint. L’he pensat assegut en un jardí. El jardí que l’acompanya al meu cap em recorda el jardí d’un hostal on ens vam allotjar l’estiu passat.

L’estiu passat vam tornar a Céret. No entén què trobo a Céret, entre un turisme distret i alguns mals restaurants, potser encara pensa. Una postal forçada. Un escenari massa preparat. Però jo retrobo els passos perduts dels artistes que van caminar fa dècades -fa més de 100 anys fins i tot- sobre aquelles pedres. Recupero, imagino les seves mirades. Miro de mirar com miraven. I terres, cels i muntanyes em recorden els qui estudio però no em van conèixer. En arribar, una dona que no ens entén. Em mig comunico amb el meu horrible francès. Sempre trec morro per fer-me entendre en francès. Ens acompanya a la cambra. A la porta, en vermell, escrit a mà amb lletres d’anys enrere, llegeixo ‘Nathalie’. La miro com si ho hagués fet expressament però ni tan sols s’ha adonat del meu nom. Casualment (casualment?) l’habitació ens espera.

Aquest cop, en arribar a casa busco la cançó i m’adono que la veu greu, fosca, avellutada del cantant em recorda la veu de l’escriptor i ja no sé qui és qui canta i ja no sé si sóc a casa, a Rússia, o estic planejant un nou viatge a París.

diumenge, 18 de març de 2018

L’angoixa que reconforta


Uns motors en marxa. Silenci a l’entorn. Només el so que produeixen els motors d’uns ascensors que no funcionen com a ascensor. No cal pensar res més. No cal pensar. Una certa angoixa s’instal·la dins mentre resulta confortable el fet de saber que no has de pensar en res. Només el soroll d’uns motors d’uns ascensors que no funcionen com ascensor. 



Passen tres quarts de vuit del vespre. Ja és totalment fosc i amb prou feines veig la roba fosca estesa. Segueix mullada. El fred ha tingut més força que el sol. Repiquen les campanes amb força.
Al costat dels motors que movien els ascensors que no funcionen com ascensor el fred s’endinsava dins, però l’abric ajudava. Enfonsava la cara entre la bonica bufanda rosa. Últim bonic regal-abraçada.
El soroll dels motors em feien creure que no havia de pensar en res. Només ells i l’angoixa del buit i el confort del silenci trencat per ells.
M’agradaria congelar aquell moment. Imagina. Davant dels motors no existeix res més. No enyores. No penses. Tot i que sents l’angoixa del buit i el ple. Tot i que els ulls fan mal.
Els motors, el fred de l’espai i el buit de l’entorn et protegeixen de la llum, el sol, les veritats, els sentiments i les persones. Covardia.
El diumenge fred, tot i el sol, ens exposa. Ens exposa a mirades, a trobades, a sentiments i a persones.
_____________________

No sé qui sou. No sé si llegiu. No sé si enteneu aquestes paraules. No sé si us reconeixeu.



[Enregistrament d’un dels motors d’un dels ascensors que no funcionen com ascensor. Doble Bind, de Juan Muñoz, a Projecte Planta de Sorigué, a la Plana del Corb, als afores de Balaguer. 17 de març de 2018]




dijous, 15 de març de 2018

Tinc una doble vida


Fa mesos que escric a la ment però les paraules no arriben al paper. Construeixo i reconstrueixo històries vistes, viscudes, escoltades, tatuades a la pell i imaginades. Però totes -les històries- queden atrapades a recòndits espais absoluts. Cada cop sóc més aprop de transcriure les frases que semblen dictades per una veu que ressona dins, però sempre hi ha alguna excusa o una altra que aplaça el moment. Els sentiments flueixen i l'esperança de la creativitat posposada creix fins que, en un instant precís, entre melanconies, records i enyorances, una veu crida: "escriu sobre tot això, dóna-li una volta artística, treu or de les merdes de la vida".

________________________

‘Tinc una doble vida’, declarava tot just fa una estona. ‘És interessant això de tenir una doble vida’, m’han contestat.

A la vida real sóc guia.
Se m'escapen aquestes paraules de tant en tant, quan conec a algú en altres contextos. Va haver una época en què vaig fer uns quants concerts. Tocava tímidament el glockenspiel i feia alguns coros. ‘No em dedico a això de la música’, em sentia obligada a dir. A la vida real era guia.

Sempre que puc, intento anar a presentacions, conferències, congressos, inauguracions. Tot sovint són esdeveniments que m’inspiren, com m’ha passat aquesta tarda. No importa anar sola perquè sempre hi coneixes a algú. M’hi he trobat persones de contextos diferents. La majoria pertanyien al món de la recerca i la universitat. Excepte una d’elles, que em coneixia com a guia. En el passat ella ocupava un càrrec ben important i jo era guia. He sentit que se sorprenia en veurem allà. ‘Tinc una doble vida’ li he dit divertida.

Fa anys un amic em va dir 'Pensa quina és la paraula que et defineix o que vols que et defineixi'. Crec que no vaig trigar massa a contestar 'Investigadora', tot i que a la vida real sóc guia, devia pensar ja en aquell moment.
Fa temps vaig anar a una inauguració d’una exposició on coneixia el comissari i un parell de persones més. Havia estat col·laborant amb la institució fent un projecte de recerca i documentació sobre escultura. Just en aquell context em van presentar algú que treballava a la casa i amb qui vam estar xerrant una llarga estona, creant una certa confiança momentània. Un cop més, es va escapar aquell estúpid afegitó de la meva boca ‘però a la vida real sóc guia’.  I, per fi, aquell algú de qui se m’esborra la cara i de qui no recordo el nom, em va dir: ‘per mi és al revés, per mi a la vida real ets investigadora’.


Tot és qüestió de perspectives, de voluntats, d’energia... I potser sí que puc dir, per fer-me la interessant, que tinc una doble vida... però els projectes em ballen i giren i em criden i em fascinen. I potser els costa agafar forma i materialitzar-se... però el cas és que mentre investigo, m’agrada fer de guia. 


dilluns, 12 de març de 2018

Juan Muñoz i les contradiccions (de diumenge)

Ahir vam visitar Projecte Planta, de l’empresa Sorigué, amb visita guiada inclosa (què important trobar una persona que sàpiga transmetre!). Vam anar a veure Double Bind, de Juan Muñoz. Diu el text: “Double Bind és un concepte de psiquiatria que defineix un dilema emocionalment angoixant en la comunicació en el qual un individu rep dos o més missatges que es contradiuen entre sí.” La nit abans havia buscat el significat del concepte. Dualitat, contradiccions, ímputs que ens confonen.
Una dona, en sortir, em començava a preguntar, enmig de frases que em semblaven inconnexes, el significat. Però, en definitiva, l’art va de rebre, de com és dins nostre que tot pren més sentit.
La imatge que se’ns apareix davant ens aclapara i fins i tot ens angoixa. I ja no saps si t’angoixa el fet que no saps què està a punt de succeir, o la certesa del què passarà en els propers minuts.
Breu pausa dramàtica.
Es barreja l’obra amb el que m’envolta, i el que es mou a dins ja no sé si és provocat per la creació de Juan Muñoz o per tot el que m’està passant en els darrers temps. Nerviosisme. Anar amb 25 persones i, al mateix temps, no conèixer a, pràcticament, cap d’elles, m’ajuda a crear una relació amb l’obra més intensa. Però reconec que hi ha un algo en mi que està a flor de pell, a punt de percebre, de connectar. Estic sensible i alerta. La instal·lació t’envolta, t’endinses en ella. Durant uns segons oblides la resta de gent.

Tot sovint ens trobem amb moments en què ens arriben missatges contradictoris. Segurament fins i tot nosaltres arribem a emetre dobles missatges que sembla que no tenen sentit. Dius a algú que l’estimes però marxes. 

Els personatges de Doble Bind hi són, però s’amaguen. Es busquen però no es troben. Es miren però no es veuen. Es criden però no escolten la resposta. Els espais són duals, angoixes que t’atrapen i de les no et pots allunyar. Vertigen secret. 


Diumenge. Surto de casa fugint del silenci i pensant en caminar amb la música a les orelles, aïllada. Tinc feina a fer però no em vull quedar a casa. Decideixo buscar una cafeteria tranquil·la per prendre un cafè mentre m’allunyo de la gent del voltant i llegir o escriure. Ho podria haver fet a casa. Potenciar el silenci entre la gent fugint del silenci de la llar. Ulleres de sol i bufanda, encara que no faci fred. ‘Sembla que vagis de camuflatge’ em deia un amic fa uns dies. Em camuflo entre la gent i busco el silenci mentre, realment, penso que és un típic dia per trobar-se amb alguna cara amiga. Mentalment construeixo i repasso el que sé que estan fent alguns dels meus amics, coneguts, familiars... Els situo en el seu espai i els imagino en cada una de les seves accions. Un partit de bàsquet. Una cita. Una mudança. Un concert. Servir cafès. Visites guiades. Jo camino amb música a les orelles buscant el silenci per escriure o llegir mentre de reüll la ment busca una altra cosa. 
La contradicció de diumenge acaba amb tot un clàssic diumenge que recomforta. Trobades casuals, terrassa, cervesa. Abraçades. Més tard, dinar, migdia i migdiada. 


Les contradiccions ens envolten sigui des de dins o des de fora. Voler canviar detalls però quedar-se encallada al sofà. Sentir-se satisfeta i trista. Voler anar a dormir però no deixar d’escriure. Que et mirin amb amor però no sàpiguen dirigir-lo ni digerir-lo.


dijous, 8 de març de 2018

Camino. Et veig. M’aturo. Em faig la forta. Somric nerviosa. Conversa de frases soltes que no vol dir res, que se m’escapa amb desordre. Marxo com si res. El cap em dóna voltes. Em faig la forta. Em giro. No hi ets.

diumenge, 4 de març de 2018

Vulnerabilitat

Sona el telèfon. Quan no ho espero, una veu amiga, a l’altra banda, em reclama més paraules, més textos, més trossos. No em reconeix, se sorprèn. Però sóc jo. M’inspira i li agraeixo.
__________________

Cada persona té una manera de ser i de sentir. 
No sóc capaç de sentir a mitges. Si sentís a mitges, no estaria sentint de manera veritable. Simplement sento.
Hi ha persones que es fan una cuirassa. No es deixen anar del tot i marquen certes distàncies. Potser no pateixen tant. O potser sí, ho desconec. Amb el temps potser això els passa factura, però es veuen forts (potser un punt freds). No sé ser així. 

Sento sense mesura. Sento tot. Sento tot i em sento vulnerable per aquest fet. (A vegades ridícula. Dit, així, en fluixet.) Però no sé sentir d'una altra manera. I tot i la vulnerabilitat, que suposa una predisposició força constant al patiment i al dolor, no canvio aquesta manera de ser. I, així som, vulnerables i a punt de viure intensament, inconscients i un punt kamikazes. Perquè si deixés de ser així m'estalviaria dolor, però també perdria intensitat.

Em pregunto si hi ha un algo de dramatisme teatralitzat. Em pregunto si hi ha un joc de victimisme que ens atrapa. Em pregunto si sentir de forma extrema em proporciona un motor de creativitat que compensa part del patiment.

Mica en mica barrejo el sentir amb la raó. No és cert. Menteixo. Van paral.lels però no es barregen. Sentiments i raonaments resten separats com l’aigua i l’oli. Tot i la consciència del tot, els sentiments fan de les seves i sento.

Sento tot i em sento tan vulnerable que m'agafo a l'escriptura i a històries que no són meves i a històries que podria haver vist en una pel·lícula de Woody Allen. I m'amago rere pantalles i pastissos de formatge i de pastanaga. 

Però m’encanta la intensitat de sentir, tot i les hores baixes.




divendres, 2 de març de 2018

Orígens (o Pinyons i mores)

Cadascú de nosaltres som una barreja de nosaltres mateixos i de les nostres circumstàncies, així com dins nostre tenim part de coses dels qui ens precedeixen, els seus records, les seves emocions i les seves pors. Actrius filles d’actrius. Metges que tenen pares i mares vinculats a la medicina. A vegades sembla que costa més trobar connexions entre les nostres passions (o dedicacions) i la dels nostres precedents. Al llarg dels segles hi ha hagut artistes que han begut de les influències dels seus pares (tot i que hagin pogut trencar alguns dels seus esquemes). Em vénen al cap Picasso i Alonso Berruguete. Alguns segles els separen, però de cop he pensat en ells. Dins el món de la historiografia artística també conec fills i filles d’experts en art.

Aparentment a casa ningú s’havia interessat tan directament en l’art o en la creació artística (sigui en la pràctica o en la teoria), però sempre m’he sentit recolzada i animada. Fins i tot han arribat a deixar que els transmetés la passió i l’amor cap a l’art escoltant mil i una històries i tornant-se bons experts de les meves especialitats. Els puc recordar al costat del meu ordinador, mirant la pantalla on els ensenyava les últimes troballes. Preguntant i escoltant com atents alumnes avançats.

El meu avi era pastisser. Un cop em va explicar que de molt jove havia treballat ajudant a arreglar un edifici de Gaudí. Potser tenia 14 anys. Potser no ho recordo. Me la va explicar un parell de vegades aquesta història. Com tantes vegades, no vaig escriure el que em va dir i se m’ha perdut dins la memòria.  Em sembla recordar que va parlar de les Teresianes i de l’encarregat del projecte. El meu avi era massa jove com per haver coincidit amb Gaudí però recordo que em va fer il·lusió que m’expliqués la història que no recordo. Quan va néixer ja feia anys que l’arquitecte havia mort.
El meu avi era pastisser i feia les millors ensaïmades de xocolata i els millors búlgaros que he provat en tota la meva vida. Sempre m’he sentit orgullosa dels meus orígens pastissers. Encara se m’escapa un “és que jo sóc de família pastissera!” tot i que ja no quedi cap pastisseria a casa. I provi les pastes que provi, mai he trobat unes iguals... i llavors se m’escapa que jo sóc de família pastissera, com per excusar les meves altes expectatives, mai acomplertes.

Hi ha molt tipus d’artistes.

Les ensaïmades de xocolata del meu avi eren, simplement, úniques. Clavaves les dents i quedaven marcades de forma perfecta en la foscor de la xocolata negra.

Com era pastisser no tenia massa temps lliure. Sempre el veia a l’obrador, rere la taula, enrotllant en l’aire una mena de llaços i nusos únics que transformava en berenars fascinants. Però recordo moments compartits que m’emocionen.

L’altre dia em vaig prometre que, quan tingui un moment, faré una màquina del temps per demanar-li que m’expliqui de nou la seva història, que aquest cop no la oblidaré. Li demanaré si pot fer-me una (o dues) de les meves pastes preferides, que necessito disfrutar-les un cop més. I li diré si ens podem escapar per fer una volta per la muntanya, com havíem fet algunes vegades, per trobar mores. Potser també collirem pinyons, els obrirem amb una pedra i ens quedarem amb les mans negres.



dilluns, 26 de febrer de 2018

Reengegant (o com dissimular quan no sabem quin és el títol que li pertoca)

Un amic penja en el seu mur una notícia gens trascendent per qui ho pugui llegir però molt important per ell. Hi aboca literatura i sentiments a dojo. Em demana si és pornografia emocional. Li dic que no, recordant vagament el text, però decideixo rellegir-lo en arribar a casa. És cert, hi aboca literatura i sentiments a dojo però no concebo una altra manera d'escriure. Fins quan es parla o es teoritza sobre art podem deixar trossos de nosaltres. Cor, vísceres, cap. Tot plegat em fa pensar, un cop més, en quin és el motiu que em porta a escriure frases a la ment que mai es materialitzen en papers o pantalles. Fins quan parlo o intento teoritzar sobre art deixo trossos de mi. No passa tant amb els encàrrecs, és cert, però recordo deixar trossos de mi en la tesi. TROSSOS. Mai fragments delicats. Són trossos contundents amb ferides incloses que sagnen.
Persones que han estat bàsiques en la meva vida no m'han vinculat a l'àmbit de les lletres. No és cosa seva, he estat jo. Mea culpa.

Tancar etapes trenca una mica per dins. Qui sap si també fa que surtin canes.
Mirar noves escletxes posa llum. A vegades esdevé la sorpresa.
Crear dolor per sortir del dolor i trobar calma.
Respiro, m'allunyo, tanco calaixos i obro finestres.
Faig sis rentadores en dos dies.

En els darrers mesos, -en els darrers dos anys- m'he endinsat en més exposicions i museus que en gran part de la meva carrera. He crescut. M'he fet (més) gran. He conegut i passejat. Desenes de vegades he volgut plasmar-ho i recollir en paraules sensacions que he tingut davant d'obres que començo a no recordar. Però un pes estrany em feia petita i no em deixava ser Jo. Mea culpa de nou. L'excusa era la tesi, com una gata capriciosa que volgués la meva atenció constant. Era jo que no em deixava ser jo i mirava la vida com passava, espectadora d'un espectacle que no anava amb mi. L'aprenentatge també va d'això.

I, de cop (per tornar a l'art, com dissimulant), em declaro de nou esculturòloga, mentre em deixo fascinar per èpoques que faig veure que no són les meves i per tècniques que s'allunyen de l'escultura. Mentre recupero el meu estil abandonat. Mentre faig truites perfectes enlloc d'enfrontar-me a la pantalla mig plena i mig buida. Mentre tanco, de la manera més delicada possible, calaixos que fa temps que ja no eren meus. Mentre somric de vermell. Mentre EM somric.

I finalment, reengego aquest pobre espai que parla, en principi, d'art.

dissabte, 17 de febrer de 2018

Sortir del llit


Com si els llençols tinguessin poders, robes impenetrables, ens amaguem. La posició fetal multiplica l’escut protector i tot i que la son hagi desaparegut tanquem els ulls amb força com si fóssim en una altra dimensió. No ens enganyem, és covardia.
Això anava d’art, és cert. Parlem de l’art de viure, o de sobreviure, o de superar etapes de dolor. Però si allarguem l’estona suposadament nocturna, són menys les hores de llum i realitat i contundència.

dilluns, 16 de novembre de 2015

Esculturologia

Em declaro esculturòloga.

Oficialitzo, entre línies performatives, l'existència d'un nou terme.

'Esculturòleg, -òloga nom masculí i femení Persona que es dedica a l'estudi de l'escultura.'


Reviso i confirmo la inexistència del concepte. Un dia més tard, enmig d'una tertúlia sobre escultura que compta amb escultors, teòrics de l'escultura, aficionats a la mateixa, copes de vi i alguna cervesa entre els seus assistents, declaro en veu alta la invenció del nou terme.
Una pintora (que ha tret el cap entre tanta escultura), demana si no seria, doncs, correcte, la creació de la 'pintorologia'. 'No li cal cap reivindicació a la pintura', contestem, 'o, en tot cas, no sentim que ens pertoqui a nosaltres aquesta feina', potser algú afegeix.

divendres, 6 de novembre de 2015

Insomni

El dia que em va semblar trobar la meva primera cana era el dia abans del meu darrer dia a la feina en què havia crescut els últims deu anys.
Em trobava malament. El coll semblava esquinçar-se dins meu. El cos es queixava com si una mena de febre avancés decidida. Fins al moment, mai havia trobat la necessitat de tenir termòmetre a casa. Els dolors tenien tota la pinta de ser la queixa física a tanta tensió mental.
Deixar una feina que m'havia estimat tant, i durant tants anys, per arribar al límit d'unes condicions que ja es feien impensables. La incertesa econòmica a la que m'enfrontaria a partir d'aquell moment. L'intens treball d'haver de finalitzar una tesi doctoral de manera immediata, amb les autoexigències que ens fan voler millorar constantment. Aquests motius semblaven prou convincents per creure que el cos em demanava que m'aturés. Que aturés la ment. El cansament començava a col·laspar-me. Una tercera nit consecutiva d'insomni acabava d'amanir-ho tot.
Al llit, després de remeis casolans i d'alguna dosi de química -només usada en casos extrems- mirava de reflexionar sobre tot plegat. Deu anys per algú que encara no ha fet els 32 és tot un viatge per la vida adulta. En aquell moment preferia no pensar en tot el viscut: ni persones, ni bons (que feien obviar els mals) moments, ni anècdotes.
Em vaig concentrar en la idea de si la cana que havia trobat, tot just feia unes hores, entre els meus cabells, havia estat un simple miratge.

Vaig trigar dies en tornar-la a trobar i, normalment, es fa fonedissa.

dilluns, 13 de juliol de 2015

Et despertes

Et despertes enmig de la nit amb un crit que t'ha volgut fer conscient perquè no podies somiar veure que feien mal a la innocència. Has cridat en veu alta en plena nit sense saber que ho estaves fent. Et preocupes per si has pogut molestar a algú altre, també, enmig del silenci.
__________________________

Sempre he escrit. Crec que vaig començar a escriure abans de fer-ho realment. Potser per això, a vegades, m'inspira quan algú altre escriu en veu alta. Potser per això em fa certa recança veure que alguns dels que m'envolten no saben que ho faig.  Però no es tracta d'escriure pel simple fet de fer-ho en veu alta. Es tracta de no deixar d'escriure. Escriure per necessitat, perquè una part de mi es creu escriptora de paraules.

A algú que no em coneix li dic que m'agrada escriure. Li dic que escric, a vegades. 'Però sóc més de no-ficció', deixo anar com un espetec en l'aire. 'Doncs prova-ho, escriu sobre algú altre sense paral·lels que et recordin a tu, a qui ets', em reclama. La formiga de nou que li diu que no sap si en sabria. 'Fes-ho!', clama l'Aventura, 'escriu sobre una cadira que s'enamora. Escriu sobre uns ocells que volen!' Escriu paraules.

Crec que escric des d'abans de començar a fer-ho, però els últims temps he fet silenci des del que les mans em criden.

11 minuts separen el moment d'encendre el llum enmig de la nit, del meu ara. Tot un nombre de dits que enfilen tinta sobre una quadrícula que no deixa mai d'esperar-me.
__________________________

Un got d'aigua
__________________________

Em pregunto si el crit podrà deixar-me dormir una altra vegada.

dimarts, 19 de maig de 2015

Crear

La feina de creador sovint pot resultar molt solitària. A vegades és davant un full en blanc, potser davant una partitura, o davant la pantalla d'un ordinador que porta massa hores encés.
Quan vius sol, la sensació de solitud s'incrementa. No és una sensació negativa de solitud. Simplement crees sol.
Costa compartir aquesta sensació. Balla entre allò agradable i la necessitat de sortir a córrer o pujar una muntanya.
Viure dins aquest marc fa que hi hagi vegades que petits pèsols siguin ben molestos com per la princesa i els seus matalassos. A vegades, en canvi, la capacitat de concentració fa que les hores s'escapin relaxadament i seríem capaços de seguir treballant 48 hores seguides més. Quan la inspiració no flueix tot es fa fosc i si escapes de les quatre parets, sempre podran sortir un parell de veus recordant que no estàs treballant el que hauries. Llavors voldries tornar a pujar muntanyes encara més altes.
Quan la creació en solitud passa per llapis i colors, per fang o pedra o per notes musicals, tothom admira els resultats. Poden agradar, poden despertar rebuig,... però són observats. Quan la creació suposa escriure pàgines i pàgines de reflexions, resultats d'investigacions, dades trobades a arxius... per molt estil literari que es tingui, seran quatre els experts que llegeixin la feina... i la meitat ho faran per ser membres d'un tribunal.
Fa uns quants dies sentia un professor que en una conferència deia alguna cosa així com que hi ha una línia molt fina entre l'atreviment i la temeritat. I no es referia a cap esport d'aventura, si no a crear un estudi que el 95% definiria com una bogeria incomprensible.
Aquests dies són pocs instants, segons com a molt, els que comparteixo amb algú que passi per la mateixa experiència. Solen ser frases inconnexes amb poc temps per contestar. Avui una noia em parlava de la solitut que sentia davant aquest tipus de treball i l'entenia des de la distància. Tot i que dins la similitut els estats de les creacions són ben diferents.
Quan pregunten com portes la creació, acabes responent amb les mateixes frases de sempre. Alguns pregunten per les pàgines, altres pel temps, altres pels ànims... Segurament tu fas les mateixes preguntes sense sentit.
Els dies només tenen 24 hores, però hi ha moltes més coses a fer més enllà de crear: la feina que paga les factures, classes d'idiomes perquè el món diu que no et pots quedar enrere, reunions extres, peticions més o menys formals que endarrereixen la creació, anar a comprar (que és el moment en què desconnectes), cuinar (que és el moment que es torna feixuc perquè el culpes de fer-te perdre més temps)... I també surts i respires perquè la creació no et menji a mossegades, però llavors són els altres els que creuen que estàs perdent el temps...

Els dies es van colant entre les setmanes, i allargues les nits per intentar enganyar el dia, i tot i que saps que robar hores a la son no és massa bona idea... et converteixes en lladre de tu mateix.

dilluns, 2 de març de 2015

Quan cauen les cortines...

És difícil resumir les emocions viscudes al llarg dels darrers mesos. És difícil transmetre què significa crear i viure un projecte com l'exposició homenatge a Josep Llimona que tot just s'ha tancat al Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona.
No sóc la primera ni la última que comissaria una exposició d'art. Però sí que ha estat la meva primera exposició i la que culmina (tot i que no finalitza) més de deu anys d'investigació a l'entorn d'una sola figura.
Més enllà de l'experència viscuda, sento que aquesta exposició m'ha aportat ple de regals.
Compartir taula amb alguns dels experts que més admiro.
Treure l'entrellat d'escultures "desconegudes".
Fer realitat i viure moments que havia visualitzat dins meu.
La perfecció no existeix, però em sento satisfeta dels resultats.

Dissabte al vespre, després del simbòlic acte de tancament de l'exposició, quan tot just m'esperaven per marxar i les sales eren totalment buides, vaig fer una última passejada per la mostra. Van ser dos curts però eterns minuts. Cada escultura al seu lloc. Tot ple de silenci. Va ser un passeig semblant al que vaig fer el dia abans de la inauguració, tot just tres mesos enrera, però amb una sensació ben diferent.