dimecres, 30 de desembre del 2009

dimarts, 22 de desembre del 2009

Rodin a Barcelona. Primers apunts sobre l'escultura i el seu entorn.

Aquest post té una doble intenció. O triple.



Fa uns anys vam tenir la gran oportunitat de veure una exposició dedicada a un dels més grans escultors de tots els temps a la "nostra" ciutat. Durant la temporada 2004-2005 al voltant d'un centenar d'obres de Rodin i d'alguns altres escultors posteriors omplien algunes de les sales del Caixaforum de Barcelona.
Avui l'artista torna a la ciutat a partir d'unes reproduccions de Le Penseur i de Le Monument aux Bourgeois de Calais, aquest darrer grup presentant les seves figures de manera individual. Un total de 7 figures disposades a un dels trams de la mítica Rambla de Catalunya.
Davant d'això només podem dir... Quin gran plaer poder gaudir de ben d'aprop de les mans del gran mestre, ni que sigui a partir d'unes reproduccions.


Aquest fet, però, em fa reflexionar sobre un tema prou curiós. Com interactua la gent al voltant d'unes escultures posades de cop i volta en un lloc que no s'esperen? O més enllà d'això.. simplement... Com es relaciona la gent respecte les escultures. Al llarg de la meva passejada he fet fotografies, he observat les obres, m'he mullat lleument sota un d'aquells plugims que tot i fer-se imperceptibles acaba calant... però també m'he fixat en com la gent s'anava aturant davant algunes obres. Una noia amb un paraigües. Un noi que passejava el gos. Un avi amb cara enfadada.

Els últims dies amb algunes col·legues de professió (dit així sembla important i tot) ens plantejàvem com els nens viuen l'espai al voltant de l'escultura, com es mouen, què els convida a fer una imatge estàtica amb unes dimensions considerables. Proposàvem crear una mena de performance al voltant d'aquestes idees aprofitant un gran espai. Però anem més enllà. No només parlem de nens de 4 a 6 anys... Fixem-nos en nosaltres mateixos. Què passa quan ens trobem davant d'una escultura, una figura tridimensional, amb volum, relleu, textures...



L'escultura forma part de la nostra vida diària. Carrers. Places de pobles. Fonts monumentals. Grans i petites escalinates. Façanes d'edifics més o menys importants. Des de ben petits estem acostumats a la seva presència. I amb tot... en gran mesura l'escultura és la gran oblidada en certs àmbits. Ja no només és el fet d'entrar a les sales de museus on hi ha moltes més pintures que escultures. D'acord, les proporcions de les pintures fa que siguin més fàcils d'ubicar. També és veritat que potser hi ha més fons pictòric que escultòric... però al fixar-nos en els estudis, en les grans investigacions... observem també un gran buit. Hi ha qui defensa que gran part de l'escultura ha estat concebuda per viure dins l'espai públic i que per això no té tanta cabuda als museus. Però podríen restar sales dedicades als guixos, als dibuixos preparatoris, a la creació de l'obra en definitiva, al seu naixement i desenvolupament, on es troba en realitat i en gran part l'esperit de l'obra. De fet, però, durant molt de temps es va rebutjar la importància del guix, es van destrossar per impedir la seva reproducció, i amb la seva destrucció va desaparèixer aquesta essència.
En determinats moments he tingut l'oportunitat de parlar amb especialistes d'escultura i de cop he sentit com aquests petits grups d'estudiosos podien fer una mena de pinya a partir de la qual jo pogués seguir les seves passes. I així, tot i la passió que desperten les altres arts que m'envolten, una part de mi em crida que és el moment de l'escultura. Però silenci. Millor callar. No és encara moment de parlar del Gran Tema.

dilluns, 21 de desembre del 2009

dilluns, 14 de desembre del 2009

Claudel fascinada...

Fascinació. M'encanta aquesta paraula. Em resulta el resum d'una culminació. Quan quelcom et fascina és que per tu suposa la bellesa absoluta, et mou, impregna cada una de les parts del teu ésser amb la seva essència.

_____________





Camille Claudel. Si tirem de tòpics (tan difícils d'evitar quan pretenem resumir i sintetitzar) Camille Claudel va ser la jove aprenent, la jove escultora que va quedar fascinada pel seu mestre, pel gran mestre escultor, Auguste Rodin. Però aquesta fascinació va ser mutua. Rodin va quedar enlluernat per la seva alumna. Van viure el seu amor malgrat l'escultor tingués al seu costat durant tota la seva vida la dona amb qui només es va casar poc temps abans de morir. No seria a més la primera ni la última de les seves amants... o això deien. Sí que seria, però, la que més el marcaria. I és que hi ha amors que, per molt que passin, no es poden oblidar.

Camille va utilitzar la influència de Rodin, tot el que li havia ensenyat, però sobretot va utilitzar el seu propi talent per tal de convertir-se en la gran escultora que va ser. Malgrat tot, els tòpics, o la veritable realitat, fan pràcticament impossible parlar d'ella sense fer-ho del mestre. No només per la seva vida, per la seva tècnica... sino també per la mateixa temàtica que es va desprenent de les seves obres, el seu torment...

Camille Claudel va passar els seus últims dies en alguns sanatoris mentals...

______________

M'encanten els llibres... Em fascina la possibilitat de tenir alguns llibres, com a mena de tresors... M'encanta anar ampliant la meva col·lecció malgrat això em comporti alguns problemes d'espais... Fa uns dies em vaig comprar un catàleg sobre Camille Claudel... cada cop m'està atrapant més... la figura... la dona.. l'escultora... la seva obra.

divendres, 11 de desembre del 2009

La Elegancia del Erizo

fa gairebé 11 mesos escribia...

"¿Para qué sirve el Arte? Para darnos la breve pero fulgurante ilusión de la camelia, abriendo en el tiempo una brecha emocional que parece irreductible a la lògica animal" (La Elegancia de Erizo, Muriel Barbery)Possiblement aquesta no és la frase que més em va captivar... però l'he trobat de cop, al obrir de nou el llibre.Certament, les primeres pàgines, els primers capítols, em van costar, s'allargaven...De cop les petites coses prenien valor... i de cop em descobria a mi mateixa somrient darrera les paraules escrites...Hi ha qui no és capaç de veure com la literatura és capaç de transportar-nos a altres realitats... com es pot arribar a tenir una sensació de pèrdua al acabar les últimes línies... i sorgeix la necessitat de trobar altres històries... que ens facin riure o plorar...


Avuide manera pràcticament casual he sabut que s'estrenava una pel·lícula basada en aquest llibre.. així que he decidit anar-la a veure.

En una època en què se succeeixen una rera l'altra tot de pel·lícules basades en sagues literàries que la gran massa de població llegeix continuament al tren, s'agraeix sentir-se una mica diferent per no llegir aquells, sinó aquests que semblen més desconeguts...

Diuen que una imatge val més que mil paraules... en el cas de la literatura passada al cinema, però, en general es tracta de tot el contrari. Sense ser una mala pel·lícula, es perden tants detalls, tantes subtileses, tantes minucioses descripcions de sentiments, de moments, d'instants que semblan irrepetibles tot i la seva quotidianitat, de mossegar un tros de xocolata (sempre negra.. de 70% de cacao, sisplau!!)... que enyorem les paraules escrites...

Un peix tancat dins una peixera... Algú que dins les que serien les seves convencions morals, la seva família, la seva llar, el que "està bé"... segueix tancat dins la peixera. El plantejament de la mort com a sortida. El xoc de la realitat. Hi ha qui tancat dins la peixera gaudeix de la quotidianitat... Altres no estan fets d'aquesta pasta tot i que pretenen autoenganyar-se creient que poden quedar-se tancats veient el que hi ha fora del vidre, de la transparència...

"Como estamos en noviembre, por desgracia no tengo ciruelas claudias a mano. En tal caso, once meses al año a decir verdad, recurro al chocolate negro (70% de cacao)."

La Elegancia del Erizo, Muriel Barbery

dilluns, 7 de desembre del 2009

El preu de l'art

Les obres d’art tenen un preu que varia segons l’època, segons el valor de l’artista en un moment o en un altre... El valor de l’art, però, és incalculable. Apropar-se, gaudir, conèixer, viure l’art és quelcom que no es pot valorar amb una xifra concreta. Malgrat tot, accedir a l’art té un preu a la majoria de llocs. Hi ha museus que degut al nom que els encapçala tenen un aforament prou espectacular de manera habitual. N’hi ha d’altres, però, que tot i ser de gran importància, la seva situació, el fet que no siguin el número u del top ten turístic, i altres factors, fan que els seu nombre de visitants sigui més relatiu. L’art no ens interessa? O és que pujar tantes escales per pagar 8 euros amb 50... fa mandra...? De cop i volta, arriba el dia. Primer diumenge de mes. Portes obertes. La gent entra i es passeja lliurement. Volten d’una sala a una altra. S’admiren, es sorprenen. No només vénen “entesos”, vénen famílies, amics, amants, solitaris, adolescents... El museu viu el seu gran dia. Febre d’art, de cultura momentània? Un cop al mes l’art es torna gratuït i és per fi el seu moment. L’art es torna viu als ulls dels que l’envolten... I tot i que sentir la delicada pell d’un marbre en el silenci i la solitud, espiant cada mil·límetre de fredor és un gran plaer... un sol cop al mes l’art s’universalitza, s’apropa i el seu valor és tal que es torna tan incalculable com per no tenir preu.

divendres, 4 de desembre del 2009

dimecres, 2 de desembre del 2009

dissabte, 28 de novembre del 2009

*: Rops


dijous, 26 de novembre del 2009

*: Claudel


dimecres, 25 de novembre del 2009

dijous, 19 de novembre del 2009

*: Dalí


dimarts, 17 de novembre del 2009

*: Matisse


dilluns, 16 de novembre del 2009

*: Picasso


*: Van Gogh


diumenge, 15 de novembre del 2009

dimarts, 10 de novembre del 2009

Estilema



Què et diferencia de la resta?

Què t'identifica com a tu mateix, com a únic?

Quina és la teva marca, la teva emprempta?

Per quina idea seràs recordat?

Quina serà la teva pinzellada definitòria?

Com marcaràs la diferència?

Com podràs distingir-te entre la resta?

Quin serà el teu llenguatge... Com el trobaràs... Com hi arribaràs...? Seràs capaç de trobar-lo??

dilluns, 9 de novembre del 2009

Magritte (primers apunts)





«El arte de pintar me parecía entonces algo vagamente mágico,
y el pintor un ser dotado de poderes superiores.»

René Magritte


Són uns quants els artistes a qui els dec el meu interès primer cap al món de l’art. Sense dubtes... René Magritte és dels que encapçala la llista.
Devia córrer l’any 1999 quan un treball de l’escola ens feia anar a un museu de Barcelona. Amb el meu company de treball vam triar la Fundació Miró. Just en aquell moment estaven fent una exposició temporal dedicada a un artista del qual mai havia sentit a parlar, just 100 anys més tard del seu naixement. La seva pintura em captivaria. Recordo sentir-me atreta sobretot per L’empire des lumières (1954), pels seus homes elegants vestits de negre. Podríem dir que va ser el primer artista que de manera conscient va despertar el meu interès i va fer que em comencés a moure, a informar, a sentir curiositat... Un any més tard el descobria al meu llibre de filosofia. “La seva pintura serveix per il·lustrar certs pensaments filosòfics”, em va sorprendre. Uns quants anys més tard, durant un viatge a Madrid amb la universitat em tornava a fer l’ullet amb la seva presència al Museu Thyssen de Madrid (La clef des champs, 1936) i de nou vaig sentir com m’atreia, com no podia apartar la mirada del llenç.

Potser és una qüestió de dates,vés a saber, el cas és que quedem units, com tants altres, per néixer un 21 de novembre, tot i que en aquest cas de 1898. Bélgica és testimoni del naixement del que serà un dels seus grans artistes del segle XX.
La vida d’un artista impregna la seva obra. Allò que viu, els seus patiments, el marquen. Una nit del 1912 la mare de René Magritte se suïcida, llençant-se al riu Sambre, fet que, sense cap mena de dubte, faria que la seva vida patís un gir, començant per canviar la residència on estava la família. A la nova ciutat coneixeria a Georgette, la seva dona, musa, model.
La seva formació artística el portaria a l’Acadèmia de Belles Arts de Brussel·les. Hi ha autors que parlen d’uns certs inicis influenciats per l’impressionisme, l'etapa Renoir que en diuen, així com també es parla de la seva etapa propera al cubisme i al futurisme. Saben, però, que la figura que seria determinant per la creació del seu propi llenguatge seria Giorgio de Chirico, especialment a partir de conèixer l’obra Le Chant d’amour (1914).
És interessant, també, veure com el pintor treballaria pel món de la publicitat i el cartellisme, tenint en compte sobretot que les pintures de Magritte són sovint imatges de referència per la nostra publicitat contemporània.
Amb tot, i per sobre de qualsevol altre moviment d’avantguarda, Magritte seria un artista surrealista. És ell mateix qui considera els seus inicis surrealistes a partir de l’obra Le jockey perdu (1926). Des d’aquest moment en endavant trobem les seves exposicions individuals i les relacions amb noms tan rellevants del moviment com són els de Paul Éluard i André Breton.
L’any 1929 Magritte va viatjar a Catalunya. Un viatge prou especial ja que van ser unes vacances a Cadaquès junt amb la seva dona (la seva sempre estimada Georgette) i on també hi anà Paul Éluard amb la seva, encara, parella, Gala. Allà es trobarien amb Dalí, també amb Buñuel, i seria aquest el moment en què Dalí s’enamoraria de Gala... però aquesta és ja una altra història.


(Dibuix: Après La Memòria de Magritte. Versió lliure del quadre La memòria. 9 nov.'09)

dijous, 29 d’octubre del 2009

Ceci n'est pas...


Ja no és l'ocell que vaig veure, només és un reflex, un miratge, unes línies que el recorden. Uns segons quiet, fent de model. Va marxar, va continuar mig arraulit, mig caminant, finalment volant. Però no importa. El que queda d'ell ja no és ell. És això. Fes el que fes a partir del moment en què va desaparèixer del meu davant, s'ha convertit en les línies que queden en un full de paper. Ell ja no existeix. Ja no és un ocell.


[Recordant Magritte]

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Viatge a París


Fa uns dies ja parlàvem de París i dels voltants del 1900. El gran moment en què tot se succeïa a la vegada i també una cosa rere l’altra. Tots el qui volguessin saber què s’esdevenia en terreny artístic havien de marxar a París. Però no hi havia una sola París, n’hi havia desenes...
Són molts els catalans que van anar a viure la gran experiència. Cadascú de la manera més o menys intensa que va decidir o va poder. Hi ha els qui visqueren una intencionada bohèmia, controlada, relaxada malgrat el fred i les condicions dels habitatges que envoltaven el Moulin de la Galette. Altres hi van viure una bohèmia extrema, com a únic camí possible. Algunes d’aquestes sensacions han quedat plasmades a partir de les obres resultants de les estades a la capital francesa. En alguns casos, però, comptem amb les mateixes paraules dels protagonistes com a document bàsic, com a font primària d’una època plena de racons per descobrir tot i estar molt ben estudiada. Precisament aquest és el cas d’un dels personatges més rellevants d’aquest moment artístic. Santiago Rusiñol. Pintor, dramaturg, col·leccionista, viatger, periodista, són només alguns dels aspectes que podrien definir la seva polifacètica activitat. Nascut en l’escalfor de la burgesia acomodada, va trencar amb el destí que li havia escrit la seva família per dedicar-se a desenvolupar una àmplia carrera artística. No pretenem, però, en aquest escrit, reflexionar sobre tota la seva vida, i cada una de les seves facetes que aquí deixem simplement insinuades amb la possibilitat de ser desenvolupades en propers textos. Així, doncs, ens aturem en els moments del seus viatges a París. Parlem de pintura, però parlem especialment d’escriptura. El Rusiñol narrador de vivències, de sensacions, de moment gairebé màgics.
Rusiñol ja havia fet una estada important a París durant l’any 1888-1889, però els experts suposen el gran punt de partida del “Modernisme català a París” a partir del gener del 1890, coincidint amb una de les arribades de Ramon Casas a la ciutat i el trasllat dels artistes al cèlebre Moulin de la Galette des del que Rusiñol començaria a escriure les seves Cartas desde el Molino. En elles descriu les emocions dels moments viscuts, la coneixença amb altres artistes, els paisatges que envolten el gran Sentinella de Montmartre, els carrerons mig perduts que ens porten al cementiri, els personatges que hi viuen...
Diuen que va ser en tornar d’aquesta gran estança, durant la recerca d’un Sol que escalfés els cossos congelats després d’un hivern governat per “sa majestat el fred, el cavaller de barba blanca, babarota de termòmetres i acaparador de gel”, en la recerca, dèiem, d’un Sol enyorat, que va redescobrir el mediterrani a Sitges, la ciutat que seria també el centre dels seus actes, de les seves obres, del seu pensament, on crearia el seu Cau Ferrat, casa d’estiueig, taller i seu de les seves col·leccions, que finalment cediria a la vila, en la seva mort, per tal que es convertís en museu, cosa que succeí un parell d’anys més tard, el 1933.
Així, ara, entre zombis que desperten en ple mes d’un octubre prou estiuenc, s’obra el “recó de la calma”, el sol s’amaga rere caus i ferros, el vent porta l’olor de la mar com a religió única. Sense veure-la sentim la seva presència, la seva sal, la seva remor. Una mica més enllà Utrillo l’observa com a gran privilegiat. Però la Calma ens ofereix els secrets de les coves, les claus que obririen mil i una portes. I aquí i allà apareixen els tresors quasi amuntegats. Tresors que recorden espais, viatges, joia, somriures, moments del passat amb la seva pròpia mirada i amb la mirada de molts altres.
Va tornar, però, a París, aquest cop mostrant de manera més conscient la seva condició burgesa, llogant una casa a l’île de Saint-Louis, just al costat de l’île de La Cité, l’illa regnada per l’admirada Notre Dame, catedral que saludaven just en llevar-se, que acomiadaven a l’anar-se al llit. Seria en aquest espai on Rusiñol continuaria les seves cròniques, on Zuloaga li encomanaria la seva passió pel Greco, on ens parlaria de “l’oració del diumenge” que els feia anar al gran santuari de l’art, on ens seguiria encomanant la seva passió cap a aquesta ciutat.


I així, amb aquests textos, viatgem en somnis per un París que descriu el mestre Rusiñol amb l’elegància de la seva ploma bohèmia. Bohèmia triada. Elegància burgesa. I poder-nos posar en la seva pell per sentir “aquest no sé què extraordinari que se sent i no s’explica, en pujar pels carrerons estrets de Montmartre.”, per retrobar “aquesta illa (...) dels nostres somnis (...) que ni encarregant-la al gran constructor d’illes ens l’haurien feta més al nostre gust, i que ens va semblar un regal del cel.”


[Rusiñol, Casas, Utrillo: Viatge a París. Pròleg de Francesc Fontbona, Edicions de la Magrana]

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Les feres de Vlaminck

El fauvisme no era una invenció, no era una actitud, sinó una manera de ser, de pensar, de respirar.”

Si pogués viatjar en el temps, resultaria difícil triar un moment per aturar-me. Realment hi ha moltes èpoques al llarg de la història de l’art prou interessants com per voler aterrar-hi. L’època que va viure Maurice de Vlaminck va ser una d’elles. L’entorn del 1900. Una època fascinant i que molts artistes van viure de maneres diferents.
El març del 1901, per exemple, Vlaminck va viure un dels moments que marcarien de forma especial la seva pintura, moment que, de fet, seria determinant per l’evolució de gran part dels pintors. De cop, amb 25 anys, el jove artista visita la galeria Bernheim-Jeune i descobreix l’obra de Vincent Van Gogh en la que es podria considerar la primera retrospectiva del pintor holandès, onze anys després del seu suïcidi. Vlaminck, al sortir de l’exposició, va dir a Matisse: “Estimo a Van Gogh més que al meu pare”. Les seves primeres obres quedarien impregnades d’un important colorisme, d’una gran textura de la pasta pictòrica en cada una de les seves pinzellades que recordarien el malaguanyat mestre holandès.
Uns anys més tard, Vlaminck junt amb Matisse, Derain i algun altre pintor, van participar al Saló de Tardor de París. Uns pintors les obres dels quals mostraven una violència cromàtica que resultava ser un gran pol oposat respecte una escultura en bronze, Tors de nen, que es mostrava a la mateixa sala en què van exposar. Ens trobem al 1905. El crític Mauclair (Le Figaro) s’escandalitzà: “Han llençat un pot de pintura a la cara del públic”. S’explica que el crític Louis Vauxcelles, a l’entrar a l’espai i trobar-se l’escultura ben bé de gust clàssic al costat de les pintures d’aquests artistes exclamà: “Donatello entre les feres!” Els fauves, les feres, es feien presents i s’acabarien considerant com el primer moviment d’avantguarda. Havia nascut el fauvisme.
Amb tot, aquesta petita ressenya envolta només els inicis de l’obra de Vlaminck, els seus primers anys. Mica en mica la seva pintura aniria evolucionant cap a altres maneres de pintar. Es marca, per exemple, que a partir de 1907 la seva pintura s’apropa més a l’obra de Cézanne, artista que influiria de forma bàsica als cubistes. Certament Vlaminck arriba al moment en què s’allunya d’allò més fauvista, mostrant fins i tot una lleugera geometrització, deixant de banda els colors més purs i brillants, els quals quedaven plasmats de tant en tant en algunes pinzellades com recordant els seus inicis de fera. Però mai s’aproparia al cubisme i fins i tot es distanciaria dels amics que aviat es derivarien cap a aquest nou moviment d'avantguarda, alguns dels artistes amb qui s’havia anat trobant al famós Bateau-Lavoir... També durant una bona època es va sentir atret per tot el món de l’escultura africana, l’anomenat “art negre”, sent dels primers que va començar a descobrir-la i valorar-la, així com també va mostrar una interessant faceta com a pintor de ceràmiques.
Però Vlaminck va ser d’aquells artistes inquiets, d’aquells que sorprenen, que intenten anar sempre més enllà, que no tenen prou amb un sola faceta artística. No va tenir prou amb la pintura, essent músic en els seus orígens i escrivint novel·les i articles al llarg de la seva vida.

[Maurice de Vlaminck (1876-1958) Un instint fauve. Pintures 1900-1915. Caixaforum, Bcn. Del 2 juliol al 18 octubre'09.]

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Qué guay! Hawai?

Ho confesso, sóc una apassionada dels musicals. Podria semblar, a més, que estem en un bon moment dels mateixos, ja que avui en dia es fan musicals de tota mena... El fenomen del musical està arrassant per allà on passa. Musicals per adolescents, musicals que commemoren musicals que compleixen anys, versions de musicals sobre gel... El mercat queda saturat arreu on passa... I sí, això podria resultar una bona notícia per algú com jo... però l’aglomeració de musicals pot portar el desprestigi del mateix... Així doncs, un cop més, i com sempre, quantitat no vol dir qualitat...
Perdoneu... reconec que la culpa és meva. Relaciono el musical amb un espectacle teatral on la importància està en la qualitat dels actors, que han de saber actuar i cantar (no serveix un bon cantant i mal actor o viceversa), una bona coreografia i ballarins (en el cas que hi siguin presents, cosa que no és necessària en gran part d’ells), uns bons músics (d’acord, començo a sonar massa exigent) i, entre d’altres coses, un bon libreto. I és que no... una bona combinació dels primers factors no salven una mala història... o, si més no, un mal i forçat desenvolupament de la mateixa. I no parlo d’un espectacle realitzat per un grup d’amateurs que es troben per divertir-se... parlo d’un gran espectacle professional en tots els seus nivells. Com posar-se un número 36 a un peu que ha de calçar un 39? Certament ha de ser difícil escriure un bon libreto condicionat per l’obligada presència de cançons que parlen de certs temes concrets que no tenen res a veure entre ells ni amb el desenvolupament d’una mateixa història en comú... però... mai és recomanable posar-se un 36 si has de dur un 39!!
Però perdoneu de nou ja que sóc jo qui no entén com en un espectacle teatral es poden vendre begudes i crispetes per gaudir d’elles durant la seva representació, com si es tractés de la més comercial de les pel·lícules de la temporada. Perdoneu si el meu sentit de l’humor no està tan desenvolupat com tothom creia, ja que allò que a mi em feia simplement somriure despertava la sonora “carcajada” d’aquells que m’envoltaven. Disculpeu-me sincerament perquè m’he convertit en una persona insensible incapaç d’emocionar-me davant l’evidència d’un final totalment esperat. Però, un moment, crec que he trobat el meu gran error. Busquem unes frases més enrere... “com si es tractés de la més comercial...” Aquí ho tenim. Un espectacle comercial. Perfectament creat per tots els amants d’un determinat grup de música dels anys vuitanta i a qui no els importi la unió forçada de cançons que van marcar una època, cantades dins una història que pot quedar resumida en un parell de línies a molt estirar, tot envoltat d’uns impressionants efectes lumínics dignes del més gran dels concerts.
Resumint... un spectacular spectacle per a grans fans del grup.. que no per a grans fans del gènere del musical.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Dalí, Salvador d'Arnau?

Al llarg de la història són molts els objectes artístics que han patit la destrucció sota la mà de l’home. A vegades per una suposada defensa d’un ideal, d’un pensament. A vegades sense motiu aparent.
Eusebi Arnau és un dels grans noms de l’escultura a l’entorn del canvi de segle, al voltant del gran 1900. La seva obra es mou a cavall del realisme i del modernisme, el gran moviment cultural que marcaria una de les etapes més prolífiques del món artístic i intel·lectual a Catalunya. Arnau va ser un dels artistes que més va col·laborar en el concepte de l’art total. Totes les arts quedarien perfectament presents, unides al voltant de l’arquitectura. Orfebres, fusters, ceramistes, escultors, pintors... tots tindrien alguna cosa a dir. Gran part de l’obra d’Arnau la trobem, doncs, vinculada a alguns dels edificis més emblemàtics del moment. La Casa Lleó Morera, reformada per Domènech i Montener a partir del 1902, és un dels seus treballs més destacats degut a les escultures que realitzà i que encara avui es conserven. Recordem especialment els relleus que es troben al principal de l’edifici del Passeig de Gràcia i que expliquen la cançó de La dida de l’infant rei en memòria del fill que havia perdut el matrimoni Lleó-Morera. Es trobaven també unes altres obres d’Arnau, en aquest cas als baixos, a la façana de la casa. Es tractava d’unes d’aquelles figures femenines amb aire evanescent de nimfa que deixa moure suaument el seu vestit creant unes vaporoses ones. El fotògraf Audouard gaudia d’aquesta exclusiva decoració a la façana de la seva botiga, tal i com va deixar plasmada en una de les seves fotografies el 1905. Al cap d’uns anys Audouard va marxar dels baixos... i, malauradament, les escultures també. Qui en va ser el responsable? Hi ha qui parla d’una falta de protecció... de la mà dels nous propietaris... Però el que en queda és la desaparició...

Curiós final el de les escultures, perdudes en gran part, l’única mostra que queda d’elles, més enllà dels testimonis fotogràfics que hem comentat, són un parell de caps que van anar a parar a les mans del geni surrealista. Ara, lluny del seu lloc d’origen, es mostren als visitants del Teatre-Museu Dalí, on formen part de l’espectacle dalinià, passant desapercebudes, fora de tot context, però al mateix temps, mínimament conservades.

Tastaolletes d'art


Sóc una tastaolletes. Tastaolletes d'art. Dibuixo. Pinto. Faig teatre. Canto (?). Escric fragments. M'agrada la fotografia. Em queda més lluny l'escultura, tot i haver iniciat un parell d'intents. Però en tot sóc una amateur-aprenent constant. Aprenent sense mestre concret. No he fet cursos en pràcticament cap cas. He rebut consells en alguns. I així sóc tastaolletes d'art. El meu món s'envolta d'art en les seves diverses facetes. Necessito l'art per expressar-me, per viure.

Qui més qui menys té o ha tingut en algun moment el seu (si es pot/se'm permet dir així) psicòleg, conseller, company de cafès (o tallats amb gel, o cerveses, o tés...). Varia segons l'època de la vida. La seva presència pot ser variable segons cada cas. Hi ha qui és capaç de ser el seu propi motor-psicòleg, fent-se reflexionar (autoreflexionar?) a ell mateix.

Però parlàvem de pintura. És cert, sóc massa convencional. Ho sé. Camino dins un cercle limitat que he pintat jo mateixa i m'ha pintat el meu entorn. Alhora lluito per trencar el cercle i al descobrir que només és una línia feta amb aquarel·la, parts de mi comencen a saltar fora i per sobre del cercle. Amb tot, parlàvem de pintura. En quin pintor em fixo quan em plantejo pintar? Quina pot ser una de les meves referències? Casas pel carbonet, sense cap mena de dubte.. També per la pintura... Però rebobinem uns segons amb calma. Casas és inabastable a nivell pictòric. És un dels grans mestres. Així, doncs, donava voltes a la qüestió. Ahir, de cop, va aparèixer a la meva ment una imatge que volia recuperar, agafar, fer meva. Una pintura que fa anys que m'envolta. Recordo que fa uns gairebé nou anys em va entrar a un exàmen a 2n de Batxillerat. Un examen en què, no sé perquè, estava més nerviosa del que hagués tocat. Farà un parell d'anys i mig la vaig veure en directe a una ciutat que mai vaig pensar que visitaria i desconeixent que l'obra es trobava a la Galeria Nacional. Oslo. El Crit. Munch. Davant l'impacte i la sorpresa vam estar com tres quarts d'hora en aquella sala que acollia també altres obres del pintor norueg. Sempre m'ha agradat el concepte de la sinuositat (hi ha qui riu al sentir la paraula perquè els recorda a mi... M'agrada com sona i el seu significat. De fet crec que el significat queda perfectament palés amb la sonoritat de la paraula.) Aquesta obra és sinuosa. Les corves fan que la pintura es desfaci, que vagi més enllà d'una línia que ho limita i tanca tot de la manera convencional que dicta una societat suposadament políticament correcte. Però parlàvem de pintura. Potser és un primer punt de partida. Continuaré practicant en la recerca del meu propi llenguatge. Mentrestant... m'encanta apropar-me a pintures de mestres.

El Crit. El sentiment d'horror descriu un moment de crida, d'angoixa. Potser de necessitat de canvi. Treu fragments de mi expressats en pinzellades de colors que també criden...Ho sento, la de la fotografia és la meva versió... una mirada a través d'una altra mirada.