La total asimilación de la imperfección humana

Rodin a Barcelona. Primers apunts sobre l'escultura i el seu entorn.

Aquest post té una doble intenció. O triple.



Fa uns anys vam tenir la gran oportunitat de veure una exposició dedicada a un dels més grans escultors de tots els temps a la "nostra" ciutat. Durant la temporada 2004-2005 al voltant d'un centenar d'obres de Rodin i d'alguns altres escultors posteriors omplien algunes de les sales del Caixaforum de Barcelona.
Avui l'artista torna a la ciutat a partir d'unes reproduccions de Le Penseur i de Le Monument aux Bourgeois de Calais, aquest darrer grup presentant les seves figures de manera individual. Un total de 7 figures disposades a un dels trams de la mítica Rambla de Catalunya.
Davant d'això només podem dir... Quin gran plaer poder gaudir de ben d'aprop de les mans del gran mestre, ni que sigui a partir d'unes reproduccions.

Aquest fet, però, em fa reflexionar sobre un tema prou curiós. Com interactua la gent al voltant d'unes escultures posades de cop i volta en un lloc que no s'esperen? O més enllà d'això.. simplement... Com es relaciona la gent respecte les escultures. Al llarg de la meva passejada he fet fotografies, he observat les obres, m'he mullat lleument sota un d'aquells plugims que tot i fer-se imperceptibles acaba calant... però també m'he fixat en com la gent s'anava aturant davant algunes obres. Una noia amb un paraigües. Un noi que passejava el gos. Un avi amb cara enfadada.

Els últims dies amb algunes col·legues de professió (dit així sembla important i tot) ens plantejàvem com els nens viuen l'espai al voltant de l'escultura, com es mouen, què els convida a fer una imatge estàtica amb unes dimensions considerables. Proposàvem crear una mena de performance al voltant d'aquestes idees aprofitant un gran espai. Però anem més enllà. No només parlem de nens de 4 a 6 anys... Fixem-nos en nosaltres mateixos. Què passa quan ens trobem davant d'una escultura, una figura tridimensional, amb volum, relleu, textures...

L'escultura forma part de la nostra vida diària. Carrers. Places de pobles. Fonts monumentals. Grans i petites escalinates. Façanes d'edifics més o menys importants. Des de ben petits estem acostumats a la seva presència. I amb tot... en gran mesura l'escultura és la gran oblidada en certs àmbits. Ja no només és el fet d'entrar a les sales de museus on hi ha moltes més pintures que escultures. D'acord, les proporcions de les pintures fa que siguin més fàcils d'ubicar. També és veritat que potser hi ha més fons pictòric que escultòric... però al fixar-nos en els estudis, en les grans investigacions... observem també un gran buit. Hi ha qui defensa que gran part de l'escultura ha estat concebuda per viure dins l'espai públic i que per això no té tanta cabuda als museus. Però podríen restar sales dedicades als guixos, als dibuixos preparatoris, a la creació de l'obra en definitiva, al seu naixement i desenvolupament, on es troba en realitat i en gran part l'esperit de l'obra. De fet, però, durant molt de temps es va rebutjar la importància del guix, es van destrossar per impedir la seva reproducció, i amb la seva destrucció va desaparèixer aquesta essència.
En determinats moments he tingut l'oportunitat de parlar amb especialistes d'escultura i de cop he sentit com aquests petits grups d'estudiosos podien fer una mena de pinya a partir de la qual jo pogués seguir les seves passes. I així, tot i la passió que desperten les altres arts que m'envolten, una part de mi em crida que és el moment de l'escultura. Però silenci. Millor callar. No és encara moment de parlar del Gran Tema.

*: Pamuk

Claudel fascinada...

Fascinació. M'encanta aquesta paraula. Em resulta el resum d'una culminació. Quan quelcom et fascina és que per tu suposa la bellesa absoluta, et mou, impregna cada una de les parts del teu ésser amb la seva essència.

_____________





Camille Claudel. Si tirem de tòpics (tan difícils d'evitar quan pretenem resumir i sintetitzar) Camille Claudel va ser la jove aprenent, la jove escultora que va quedar fascinada pel seu mestre, pel gran mestre escultor, Auguste Rodin. Però aquesta fascinació va ser mutua. Rodin va quedar enlluernat per la seva alumna. Van viure el seu amor malgrat l'escultor tingués al seu costat durant tota la seva vida la dona amb qui només es va casar poc temps abans de morir. No seria a més la primera ni la última de les seves amants... o això deien. Sí que seria, però, la que més el marcaria. I és que hi ha amors que, per molt que passin, no es poden oblidar.

Camille va utilitzar la influència de Rodin, tot el que li havia ensenyat, però sobretot va utilitzar el seu propi talent per tal de convertir-se en la gran escultora que va ser. Malgrat tot, els tòpics, o la veritable realitat, fan pràcticament impossible parlar d'ella sense fer-ho del mestre. No només per la seva vida, per la seva tècnica... sino també per la mateixa temàtica que es va desprenent de les seves obres, el seu torment...

Camille Claudel va passar els seus últims dies en alguns sanatoris mentals...

______________

M'encanten els llibres... Em fascina la possibilitat de tenir alguns llibres, com a mena de tresors... M'encanta anar ampliant la meva col·lecció malgrat això em comporti alguns problemes d'espais... Fa uns dies em vaig comprar un catàleg sobre Camille Claudel... cada cop m'està atrapant més... la figura... la dona.. l'escultora... la seva obra.

La Elegancia del Erizo

fa gairebé 11 mesos escribia...

"¿Para qué sirve el Arte? Para darnos la breve pero fulgurante ilusión de la camelia, abriendo en el tiempo una brecha emocional que parece irreductible a la lògica animal" (La Elegancia de Erizo, Muriel Barbery)Possiblement aquesta no és la frase que més em va captivar... però l'he trobat de cop, al obrir de nou el llibre.Certament, les primeres pàgines, els primers capítols, em van costar, s'allargaven...De cop les petites coses prenien valor... i de cop em descobria a mi mateixa somrient darrera les paraules escrites...Hi ha qui no és capaç de veure com la literatura és capaç de transportar-nos a altres realitats... com es pot arribar a tenir una sensació de pèrdua al acabar les últimes línies... i sorgeix la necessitat de trobar altres històries... que ens facin riure o plorar...


Avuide manera pràcticament casual he sabut que s'estrenava una pel·lícula basada en aquest llibre.. així que he decidit anar-la a veure.

En una època en què se succeeixen una rera l'altra tot de pel·lícules basades en sagues literàries que la gran massa de població llegeix continuament al tren, s'agraeix sentir-se una mica diferent per no llegir aquells, sinó aquests que semblen més desconeguts...

Diuen que una imatge val més que mil paraules... en el cas de la literatura passada al cinema, però, en general es tracta de tot el contrari. Sense ser una mala pel·lícula, es perden tants detalls, tantes subtileses, tantes minucioses descripcions de sentiments, de moments, d'instants que semblan irrepetibles tot i la seva quotidianitat, de mossegar un tros de xocolata (sempre negra.. de 70% de cacao, sisplau!!)... que enyorem les paraules escrites...

Un peix tancat dins una peixera... Algú que dins les que serien les seves convencions morals, la seva família, la seva llar, el que "està bé"... segueix tancat dins la peixera. El plantejament de la mort com a sortida. El xoc de la realitat. Hi ha qui tancat dins la peixera gaudeix de la quotidianitat... Altres no estan fets d'aquesta pasta tot i que pretenen autoenganyar-se creient que poden quedar-se tancats veient el que hi ha fora del vidre, de la transparència...

"Como estamos en noviembre, por desgracia no tengo ciruelas claudias a mano. En tal caso, once meses al año a decir verdad, recurro al chocolate negro (70% de cacao)."

La Elegancia del Erizo, Muriel Barbery

El preu de l'art

Les obres d’art tenen un preu que varia segons l’època, segons el valor de l’artista en un moment o en un altre... El valor de l’art, però, és incalculable. Apropar-se, gaudir, conèixer, viure l’art és quelcom que no es pot valorar amb una xifra concreta. Malgrat tot, accedir a l’art té un preu a la majoria de llocs. Hi ha museus que degut al nom que els encapçala tenen un aforament prou espectacular de manera habitual. N’hi ha d’altres, però, que tot i ser de gran importància, la seva situació, el fet que no siguin el número u del top ten turístic, i altres factors, fan que els seu nombre de visitants sigui més relatiu. L’art no ens interessa? O és que pujar tantes escales per pagar 8 euros amb 50... fa mandra...? De cop i volta, arriba el dia. Primer diumenge de mes. Portes obertes. La gent entra i es passeja lliurement. Volten d’una sala a una altra. S’admiren, es sorprenen. No només vénen “entesos”, vénen famílies, amics, amants, solitaris, adolescents... El museu viu el seu gran dia. Febre d’art, de cultura momentània? Un cop al mes l’art es torna gratuït i és per fi el seu moment. L’art es torna viu als ulls dels que l’envolten... I tot i que sentir la delicada pell d’un marbre en el silenci i la solitud, espiant cada mil·límetre de fredor és un gran plaer... un sol cop al mes l’art s’universalitza, s’apropa i el seu valor és tal que es torna tan incalculable com per no tenir preu.

Convidada: La Margot

*: El darrer convidat. Gargallo.