La meva pàtria és l’escultura.
“Hi ha molts tipus de patriotes. Tu ets patriota de l’escultura.” No contradius a algú que en sap tant. Especialment no el contradius quan t’agrada allò que diu de tu.
Per allà on camino, per allà on explico, defenso l’escultura. Un cop em van fer creure que el meu camí havia de ser aquest. Un cop vaig voler creure que era el meu camí... Així que vaig començar a caminar-lo.
L’escultura és l’art que ens envolta de manera més clara, del que som més inconscients. Les nostres ciutats són plenes d’escultures que no sabem ni que existeixen, que formen part d'elles com a mobles urbans que no veiem quan passem pel costat. Algunes, de tant en tant, s’acaben guanyant el favor i l’admiració d’uns quants... Però aquesta no és la sort de totes les escultures.
Hi ha casos en què algunes escultures, amb el pas dels anys, s’han vist substituïdes per còpies, preservant així les originals a museus o col·leccions. És el cas del Desconsol de Josep Llimona (a les Reserves del MNAC) o de la Deesa de Josep Clarà (a l’Ajuntament de Barcelona).
Hi ha casos curiosos en què algunes escultures, per la seva naturalesa fràgil, constantment es veuen en perill, i sovint acaben sent “renovades”. Feníxia, de Sílvia Gubern, és un cas ben clar d’aquest fet (http://w10.bcn.cat/APPS/gmocataleg_monum/CambiaIdiomaAc.do?idioma=ca&pagina=welcome). En els últims anys, els camins escultòrics han fet que gairebé cada dia passi pel seu costat, fent-me veure els canvis que ha anat patint. Fa poc més d’un mes, un dels matins que em disposava a acabar de pujar escales, vaig veure el seu darrer muntatge. No vaig poder evitar immortalitzar-ho.
Hi ha casos, però, molt diferents. A prop d’on visc, a Apropdelmar, hi ha una escultura pretenent fer bonic un petit jardinet que mor mig abandonat. En altres temps la recordo sencera, però no sé si la memòria em juga una mala passada. La recordo lligada a les meves primeres passes. Ara resta així davant la indiferència, ja intencionada, dels que l’envolten.
