A poc més d'una setmana

No sé exactament quan va començar tot. Sovint coneixem l'existència d'un fet, una passió, un amor, però no recordem l'instant exacte del seu origen. Recordem aproximadament l'época, però en ocasions oblidem quin va ser l'instant del "click", el moment en què es va prémer el botó de l'enamorament.
Els que m'envolten, els que em coneixen ja em relacionen amb el nom de l'escultor Llimona perquè sempre els hi he parlat.
No recordo l'instant en què vaig decidir que seria historiadora de l'art, però són molts els factors que em portaven directament a aquest camí.

A 10 anys volia fer teatre. Volia cantar.
A 13 anys volia ser Indiana Jones. També devorava llibres mentre dibuixava els seus protagonistes.
A 15 anys descobria i era captivada per Magritte. Començava a mirar i tornar a mirar totes les imatges de tots els llibres d'art que em queien a les mans. (Segur que els pares van trobar més sentit que mai al fet d'haver comprat, molts anys enrere, una d'aquelles enciclopèdies de pinacoteques del món)
Als 16 el Desconsol ja s'havia convertit en l'objecte que somiava i dibuixava i que em portaria directe cap al món de l'art.

Els últims mesos els he viscut atropelladament. Avui he decidit robar uns minuts al sol, davant el mar, que sempre m'inspira, i he començat a filar aquestes paraules que, desordenades, sempre juguen dins el meu cap. Sovint escric al cap textos que mai arriben al paper o a la pantalla.
Vaig pensar que escriuria tot el procés que ha mogut l'últim any de la meva vida i que és el resultat de, com a mínim, els darrers 10 anys. El temps, però, m'ha guanyat, i ara només puc que recuperar les sensacions resumides amb vertigen.

 A poc més d'una setmana d'inaugurar.

Espècimens inquiets

Pertanyo a un d’aquells grups d’espècimens inquiets que només saben que estar ficats en cinc projectes alhora. Per si això no fos poc, robo dues hores a la setmana per cantar i oblidar-me de tot i de res. Hi ha tardes que, a sobre, tinc la sensació que les hores em mengen el cap i dono voltes a mil i una històries mentre vaig avançant els diversos projectes. Tastaolletes constant, he deixat bastant el dibuix, que no deixo d’enyorar, i em passo el temps que puc enganxada a l’ordinador escrivint, reescrivint, pensant i repensant, tornant-me boja buscant paraules en diaris antics que de cop em desapareixen. Faig, també, equilibris per entendre els móns burocràtics que maltracten, com sempre, els que ni tan sols ens diem mileuristes (tan de bo ho arribéssim a ser!). Descobreixo plaers corrent quan fosqueja, sobre el mar, mentre Freddie Mercury em canta a l’orella. Em decepciono i ressorgeixo davant les inspiracions alienes. Gaudeixo (disfruto) al màxim dels petits regals que ignoren que em fan. Em costa dir que no. Estic enmig d’un dels projectes més importants que he plantejat mai i miro d’injectar seguretats als dubtes, procuro envoltar-me de veus amigues que encoratgen. Jugo a amagar-me entre les bambolines tot esperant el moment en què s’obri el teló, treballant constant, i mirant una mica de fer d’actriu, directora, escenògrafa i apuntadora.

El 8 d'abril de 1864, avui fa 150 anys, va néixer a Barcelona Josep Llimona i Bruguera, qui seria un dels escultors més importants de l'entorn del 1900. Simbolisme, religiositat, malenconia, sinuositat, evanescència, són alguns dels conceptes que es poden vincular a la seva àmplia obra. Conegut popularment per unes poques peces, les seves obres van acabar travessant fronteres.

Ara que fa 80 anys. Llimona.

En un any ple d'efemèrides és difícil donar rellevància a tots els esdeveniments a cel·lebrar. Així que, els que ens considerem "especialistes", "fans" o fins i tot "groupies" (permeteu-me la incursió musical) de cada camp, ens dediquem a recordar el que la "Societat" no pot arribar a recuperar per manca de temps. Avui fa 80 anys que va morir Josep Llimona (no és d'estranyar que el text parli d'aquest escultor, sent qui és qui escriu aquestes paraules). No farem ara cap resum biogràfic, no citarem totes les seves obres destacades ni les menys conegudes que ens va anar regalant al llarg de la seva vida. Pretenem, ara sí, que aquest text sigui una introducció als homenatges cap a l'artista que volem desenvolupar al llarg dels propers temps... Els silencis resten plens de les sorpresas que esperem que es desvetllin mica en mica.