dimarts, 19 de maig del 2015

Crear

La feina de creador sovint pot resultar molt solitària. A vegades és davant un full en blanc, potser davant una partitura, o davant la pantalla d'un ordinador que porta massa hores encés.
Quan vius sol, la sensació de solitud s'incrementa. No és una sensació negativa de solitud. Simplement crees sol.
Costa compartir aquesta sensació. Balla entre allò agradable i la necessitat de sortir a córrer o pujar una muntanya.
Viure dins aquest marc fa que hi hagi vegades que petits pèsols siguin ben molestos com per la princesa i els seus matalassos. A vegades, en canvi, la capacitat de concentració fa que les hores s'escapin relaxadament i seríem capaços de seguir treballant 48 hores seguides més. Quan la inspiració no flueix tot es fa fosc i si escapes de les quatre parets, sempre podran sortir un parell de veus recordant que no estàs treballant el que hauries. Llavors voldries tornar a pujar muntanyes encara més altes.
Quan la creació en solitud passa per llapis i colors, per fang o pedra o per notes musicals, tothom admira els resultats. Poden agradar, poden despertar rebuig,... però són observats. Quan la creació suposa escriure pàgines i pàgines de reflexions, resultats d'investigacions, dades trobades a arxius... per molt estil literari que es tingui, seran quatre els experts que llegeixin la feina... i la meitat ho faran per ser membres d'un tribunal.
Fa uns quants dies sentia un professor que en una conferència deia alguna cosa així com que hi ha una línia molt fina entre l'atreviment i la temeritat. I no es referia a cap esport d'aventura, si no a crear un estudi que el 95% definiria com una bogeria incomprensible.
Aquests dies són pocs instants, segons com a molt, els que comparteixo amb algú que passi per la mateixa experiència. Solen ser frases inconnexes amb poc temps per contestar. Avui una noia em parlava de la solitut que sentia davant aquest tipus de treball i l'entenia des de la distància. Tot i que dins la similitut els estats de les creacions són ben diferents.
Quan pregunten com portes la creació, acabes responent amb les mateixes frases de sempre. Alguns pregunten per les pàgines, altres pel temps, altres pels ànims... Segurament tu fas les mateixes preguntes sense sentit.
Els dies només tenen 24 hores, però hi ha moltes més coses a fer més enllà de crear: la feina que paga les factures, classes d'idiomes perquè el món diu que no et pots quedar enrere, reunions extres, peticions més o menys formals que endarrereixen la creació, anar a comprar (que és el moment en què desconnectes), cuinar (que és el moment que es torna feixuc perquè el culpes de fer-te perdre més temps)... I també surts i respires perquè la creació no et menji a mossegades, però llavors són els altres els que creuen que estàs perdent el temps...

Els dies es van colant entre les setmanes, i allargues les nits per intentar enganyar el dia, i tot i que saps que robar hores a la son no és massa bona idea... et converteixes en lladre de tu mateix.

2 comentaris:

  1. Ho sento carinyo! Em dono una mica per al·ludida, prometo no tornar-te a dir res més, només és que pateixo, el temps passa massa de pressa. T'entenc i t'estimo!

    ResponElimina
  2. Ara be, a què també és meravellós allò que ens treu la son? Si, una contradicció. L’art és una atmosfera, és el país que habitem però mai conquerim. No és un objectiu, no és un espai ple de certeses. És el puto país de les paradoxes i les vulnerabilitats. És quelcom sense sentit. És una presó i també un horitzó. És un cau ple de merda amb perles incrustades.

    ResponElimina