dilluns, 26 de febrer del 2018

Reengegant (o com dissimular quan no sabem quin és el títol que li pertoca)

Un amic penja en el seu mur una notícia gens trascendent per qui ho pugui llegir però molt important per ell. Hi aboca literatura i sentiments a dojo. Em demana si és pornografia emocional. Li dic que no, recordant vagament el text, però decideixo rellegir-lo en arribar a casa. És cert, hi aboca literatura i sentiments a dojo però no concebo una altra manera d'escriure. Fins quan es parla o es teoritza sobre art podem deixar trossos de nosaltres. Cor, vísceres, cap. Tot plegat em fa pensar, un cop més, en quin és el motiu que em porta a escriure frases a la ment que mai es materialitzen en papers o pantalles. Fins quan parlo o intento teoritzar sobre art deixo trossos de mi. No passa tant amb els encàrrecs, és cert, però recordo deixar trossos de mi en la tesi. TROSSOS. Mai fragments delicats. Són trossos contundents amb ferides incloses que sagnen.
Persones que han estat bàsiques en la meva vida no m'han vinculat a l'àmbit de les lletres. No és cosa seva, he estat jo. Mea culpa.

Tancar etapes trenca una mica per dins. Qui sap si també fa que surtin canes.
Mirar noves escletxes posa llum. A vegades esdevé la sorpresa.
Crear dolor per sortir del dolor i trobar calma.
Respiro, m'allunyo, tanco calaixos i obro finestres.
Faig sis rentadores en dos dies.

En els darrers mesos, -en els darrers dos anys- m'he endinsat en més exposicions i museus que en gran part de la meva carrera. He crescut. M'he fet (més) gran. He conegut i passejat. Desenes de vegades he volgut plasmar-ho i recollir en paraules sensacions que he tingut davant d'obres que començo a no recordar. Però un pes estrany em feia petita i no em deixava ser Jo. Mea culpa de nou. L'excusa era la tesi, com una gata capriciosa que volgués la meva atenció constant. Era jo que no em deixava ser jo i mirava la vida com passava, espectadora d'un espectacle que no anava amb mi. L'aprenentatge també va d'això.

I, de cop (per tornar a l'art, com dissimulant), em declaro de nou esculturòloga, mentre em deixo fascinar per èpoques que faig veure que no són les meves i per tècniques que s'allunyen de l'escultura. Mentre recupero el meu estil abandonat. Mentre faig truites perfectes enlloc d'enfrontar-me a la pantalla mig plena i mig buida. Mentre tanco, de la manera més delicada possible, calaixos que fa temps que ja no eren meus. Mentre somric de vermell. Mentre EM somric.

I finalment, reengego aquest pobre espai que parla, en principi, d'art.

dissabte, 17 de febrer del 2018

Sortir del llit


Com si els llençols tinguessin poders, robes impenetrables, ens amaguem. La posició fetal multiplica l’escut protector i tot i que la son hagi desaparegut tanquem els ulls amb força com si fóssim en una altra dimensió. No ens enganyem, és covardia.
Això anava d’art, és cert. Parlem de l’art de viure, o de sobreviure, o de superar etapes de dolor. Però si allarguem l’estona suposadament nocturna, són menys les hores de llum i realitat i contundència.