divendres, 2 de març del 2018

Orígens (o Pinyons i mores)

Cadascú de nosaltres som una barreja de nosaltres mateixos i de les nostres circumstàncies, així com dins nostre tenim part de coses dels qui ens precedeixen, els seus records, les seves emocions i les seves pors. Actrius filles d’actrius. Metges que tenen pares i mares vinculats a la medicina. A vegades sembla que costa més trobar connexions entre les nostres passions (o dedicacions) i la dels nostres precedents. Al llarg dels segles hi ha hagut artistes que han begut de les influències dels seus pares (tot i que hagin pogut trencar alguns dels seus esquemes). Em vénen al cap Picasso i Alonso Berruguete. Alguns segles els separen, però de cop he pensat en ells. Dins el món de la historiografia artística també conec fills i filles d’experts en art.

Aparentment a casa ningú s’havia interessat tan directament en l’art o en la creació artística (sigui en la pràctica o en la teoria), però sempre m’he sentit recolzada i animada. Fins i tot han arribat a deixar que els transmetés la passió i l’amor cap a l’art escoltant mil i una històries i tornant-se bons experts de les meves especialitats. Els puc recordar al costat del meu ordinador, mirant la pantalla on els ensenyava les últimes troballes. Preguntant i escoltant com atents alumnes avançats.

El meu avi era pastisser. Un cop em va explicar que de molt jove havia treballat ajudant a arreglar un edifici de Gaudí. Potser tenia 14 anys. Potser no ho recordo. Me la va explicar un parell de vegades aquesta història. Com tantes vegades, no vaig escriure el que em va dir i se m’ha perdut dins la memòria.  Em sembla recordar que va parlar de les Teresianes i de l’encarregat del projecte. El meu avi era massa jove com per haver coincidit amb Gaudí però recordo que em va fer il·lusió que m’expliqués la història que no recordo. Quan va néixer ja feia anys que l’arquitecte havia mort.
El meu avi era pastisser i feia les millors ensaïmades de xocolata i els millors búlgaros que he provat en tota la meva vida. Sempre m’he sentit orgullosa dels meus orígens pastissers. Encara se m’escapa un “és que jo sóc de família pastissera!” tot i que ja no quedi cap pastisseria a casa. I provi les pastes que provi, mai he trobat unes iguals... i llavors se m’escapa que jo sóc de família pastissera, com per excusar les meves altes expectatives, mai acomplertes.

Hi ha molt tipus d’artistes.

Les ensaïmades de xocolata del meu avi eren, simplement, úniques. Clavaves les dents i quedaven marcades de forma perfecta en la foscor de la xocolata negra.

Com era pastisser no tenia massa temps lliure. Sempre el veia a l’obrador, rere la taula, enrotllant en l’aire una mena de llaços i nusos únics que transformava en berenars fascinants. Però recordo moments compartits que m’emocionen.

L’altre dia em vaig prometre que, quan tingui un moment, faré una màquina del temps per demanar-li que m’expliqui de nou la seva història, que aquest cop no la oblidaré. Li demanaré si pot fer-me una (o dues) de les meves pastes preferides, que necessito disfrutar-les un cop més. I li diré si ens podem escapar per fer una volta per la muntanya, com havíem fet algunes vegades, per trobar mores. Potser també collirem pinyons, els obrirem amb una pedra i ens quedarem amb les mans negres.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada