Picasso, Miró i de com reinventar-se

Quan toca reinventar una part de la vida mires de fer un punt i a part. Penses en Picasso i en les seves diverses etapes. Sempre hi ha connexions entre l'abans i l'ara. A vegades les emocions fan que les connexions siguin massa directes, tant que espanten. Quan llegeixes textos sobre Picasso veus com els experts defensen una idea que sempre has pensat sobre infinitat d'artistes: art i vida són indissolubles. Com crear per iniciativa pròpia sense que la creació sigui un reflex del que hi ha dins? Potser en els encàrrecs la cosa va una mica diferent... Però segur que, un cop més, es deixa un tros del que hi ha dins. El que es pinta, el que s'escriu, el que es fotografia treu fora el que passa per la ment i per les entranyes. A vegades de manera dolorosa. A vegades, tot i que pugui reflectir moments feliços, és tan directe i visceral que el que es treu fora sona a dolor.

Quan toca reinventar una part de la vida mires de reiniciar, de reconectar, de retrobar qui ets. Mires de trobar el teu propi estil i el teu propi llenguatge. Tots els moments viscuts, passats i presents, són teus i t'hi hauràs de reconèixer, però hi pot haver un canvi d'estil que potser allunya l'un de l'altre. Etapa formativa o academicista, blava, rosa,... Pots fugir de noms i definicions, però sents canvis i diferències entre un instant i un altre, entre el tu d'abans i el d'ara. A vegades un cert vertigen et fa dubtar i et fa preguntar el per què de reaccions, de comportaments que tens o que has tingut. Et fa dubtar dels colors que has utilitzat en cada pinzellada. Et fa dubtar d'unes línies que van esdevenir rectes i dures quan buscaves corbes i sinuositats. Tu ets de sinuositats.

Quan toca reinventar una part de la vida mires d'aprendre del passat, canvies la banda sonora, i pretens estimar l'abans amb una distància que proves que no el faci dolorós. Desitges crear nous paisatges emocionals. A vegades tens pressa per crear nous records que poder rememorar. Passar pels mateixos camins i que semblin uns altres. Reconciliar-se amb els paisatges i ser, simplement, tu i ells. Sentir la importància dels paisatges emocionals. 

Els nostres paisatges emocionals són aquells amb els que tenim vinculacions ben estretes. Mont-roig era, per sobre de tot, el gran paisatge emocional de Joan Miró. 
Caminar pels camins que Miró va trepitjar tantes vegades té un algo de màgia i de força inspiradora. A Mont-roig -ells mateixos ho diuen- no tenen cap original de Miró, és cert, però tenen l’origen. Tenen el motor inspirador. Tenen els pinzells i les parets i els terres i els hibiscus que olorava Miró. Totes les cases museu, o els tallers museu, tenen quelcom d’estrany i fascinador que atrapa. Especialment en els casos en què es fusiona museu i vida, en els que costa poc imaginar que en qualsevol moment podria aparèixer l’artista o la seva mare, o el seu nét, tot just a la cantonada. I el fet de saber que els pinzells que veus foren els seus, i que els pots i les taules que tens a mig metre van ser testimonis de la seva presència, fa que no distingeixis entre si ets una investigadora amb doctorat o una groupie esbojarrada que frisa per tocar un d’aquells estris. 
En sortir, els garrofers amb les seves garrofes per terra. 
“Quan viatjo sempre duc al maletí una garrofa de Mont-roig.”
Veig com algú del grup s’ajup per agafar-ne una, mentre el guia recita les paraules de l’artista.
De petita els meus avis havien tingut una petita casa amb jardí i tenien un garrofer. Mai vaig entendre per a què servia un garrofer. Recordo el terra ple de garrofes seques al voltant del tronc. Els gats passejaven i saltaven i jo no entenia aquell estrany fruit que s’amuntagava al terra.
Miró s’enduia la garrofa i dibuixava ulls romànics als troncs dels garrofers. Aprofitava les marques de la pell, de l’escorça, i rascava ametlles al voltants de les rodonetes dels arbres. I així els arbres eren més vitals, amb aquests ulls que encara es poden veure en sortir del taller de l’artista. 

Tronc de garrofer al Mas Miró, Mont-roig (maig 2018)

El taller s’ha congelat. El temps s’ha aturat entre taules i pinzells i pigments enganxats. Les parets i les cortines s’han tornat més blanques, però el temps no és el mateix dins que fora del taller. 
El garrofer m’ha fet pensar, un cop més, en el meu avi i les històries que no em va repetir tants cops com m’hagués agradat.

Taller de Miró al Mas Miró, Mont-roig (maig 2018)

Miró va morir l’any que vaig néixer.


Quan toca reinventar una part de la vida hi ha altres parts que resten quietes, que esdevenen quasi contes que mitifiquem i que recordem com si no haguessin estat nostres, com si els haguéssim llegit en un llibre d’aquests que recupera la vida d’artistes que sentim tan propers com si fossin de la nostra família.